Ja haureu notat que aquest bloc està  molt aturat últimament. Les ocupacions professionals i personals (en el motiu principal més aviat una combinació d’ambdues) m’impedeixen actualitzar continguts. Em toca la pera, no us enganyaré, perquè m’agrada escriure dels temes que acostumo a tocar. Però no pot ser. O com a mínim, no pot ser ara. És per això que demano un temps mort indefinit. No sé quan podré tornar. Espero que no em trobeu a faltar… Mentrestant podeu anar rellegint algunes reflexions passades, perquè moltes d’elles serveixen per a qualsevol moment (ja sabeu: penso que Catalunya viu en un bucle). Tornaré!… Però no sé quan…

Llegir el diari en aquest país és com viure en un bucle temporal. Canvia la pell, canvien els músculs, canvien els òrgans, però no canvia l’esquelet. Les pautes són les mateixes. Els companys de viatge també. L’actitud dels diferents partits catalans enfront la possible retallada de l’Estatut certifica que tot canvia i, alhora, tot segueix igual. Les mordasses dels nostres polítics priven massa, i això perjudica el país.

No, no m’he tornat boig de cop. No faré un post mode cosmopolita, defensant la importància que l’Estatut aguanti perquè Espanya tingui sentit com a projecte -malgrat que sigui així, certament-. Intentaré, en canvi, analitzar des d’un altre punt de vista les últimes fases que estem vivint –i que s’albiren- en aquest vodevil esperpèntic.

Era febrer del 2005. Jo treballava de periodista polític i m’havien encomanat entrevistar el President del Parlament, càrrec que aleshores ja ocupava Ernest Benach. Encara que pugui semblar mentida a dia d’avui, en aquells temps el tema estrella ja era l’Estatut. I Benach em va dir una cosa que finalment va titular la peça: “Si ho fem bé, a Madrid no tindran ni mitja excusa”. Sí? Segur?

Les vacances s’han extingit i ja tornem a ser-hi, amb la rutina habitual: americana, corbata i suor… El descans ha anat d’allò més bé. Hem passat tres setmanes a Calafell, i millor que en un balneari: sol, platja, becaineta, premsa (llegida amb calma), pinyes colades i el rellotge enterrat. I és que enguany havíem deixat el viatge per al principi, cosa que ha permès acumular molts dies d’aquest “no-fer-res” que comentava –i que tant m’agrada- en l’últim tram. L’excursioneta a la Côte d’Azur prèvia també ha resultat força interessant… De fet, en aquest post inaugural del curs vull reflexionar sobre diferents pensaments que van anar sorgint a mesura que avançava el viatget per la Riviera francesa.

Me’n vaig de vacances. I el bloc, tot i que últimament semblava semiabandonat, quedarà desert el proper mes. Durant aquests dies intentaré reflexionar sobre el futur d’aquest espai. La meva intenció és que continui existint, però la clau és que assoleixi un ritme d’actualitzacions acceptable… En fi, que hi pensaré. Bones vacances a tots… Que sou pocs, però importants.

El nou (?) model de finançament és ja una realitat acceptada per Catalunya, a falta que s’introdueixi la reforma corresponent a la Lofca i tot plegat. I el país, com un clam, amb els agents socials i l’anomenada societat civil al capdavant, ha començat a cantar les excel·lències de l’acord… En aquest país mai no anirem enlloc si no aprenem a ser una mica més analítics i no ens quedem en la inspecció epidèrmica. Igualment, el periodisme va directe cap a la seva autodestrucció si no reprèn el camí de la rigorositat.

Em sap molt de greu ser així de cru, però crec que els fets em donen la raó. I ja no cal parlar tant de xifres, o entrar al detall del nou model –ho fan molt millor que jo els especialistes-. Un simplement ha de ser mínimament observador i tenir una mica de memòria.

Tot l’enrenou relacionat amb la inauguració de la T1 és per pixar i no treure’n gota. A mi, com no podia ser d’altra manera tenint en compte la meva ment friki, m’ha recordat a una sèrie de culte dels anys 80 de què, per cert, es farà una pel·lícula en breu: “El Equipo A”.

La victòria dels Lakers ha suposat que un veí nostre que va emigrar cap a les Amèriques sigui el primer nascut en aquesta terra que té l’anell de campió de la lliga de bàsquet més prestigiosa del món. I faig aquesta frase tan llarga precisament per no utilitzar cap de les expressions tòpiques que han omplert diaris i espais d’esports dels informatius televisius i radiofònics. El primer espanyol o el primer català? Intentaré ser acurat, professionalment i patriòtica.