Aquest post el dedico a la Sandra Arenas. Resulta que fa pocs dies, la Sandra va publicar al diari on treballa, l’Avui, una noticia en què desvetllava l’existència d’un informe destroyer, pressumptament provinent de l’entorn d’en Joan Puigcercós, en què aquest sector d’ERC descrivia, fugint dels arguments políticament correctes, part del seu full de ruta per al partit. A aquesta informació, signada per la Sandra però amb el suport del cap de política de l’Avui, l’Albert Balanzà, la va seguir una noticia en què els altres sectors republicans opinaven sobre l’informe -negativament, com és lògic-. I tot això ha provocat la reacció de vàries figures de l’entorn de Puigcercós, en forma de menyspreu (Exemple: una entrada del bloc de la Marta Aguilar). Vull que sàpigues que estic amb tu, Sandra!

Ahir vaig veure de manera intermitent -ha tornat Ventdelplà- un debat a l’Àgora sobre finançament autonòmic. Els economistes tenen una virtut, probablement potenciada pel fet que els temes que tracten són de digestió mental complicada: sempre tenen un argument vàlid, una resposta amb fonaments sòlids -almenys aparentment-. Hi havia un professor de Sevilla que defensava el sistema espanyol perquè cada espanyol tributa el mateix independentment d’allà on viu. Hi havia un valencià que ara, quan la bombolla inmobiliària ha petat, insistia en remarcar la situació preocupant de l’erari de la Generalitat valenciana. I també hi participaven en el debat en Tremosa i l’Oliver, que, amb més o menys accent sobiranista, van repetir una vegada i una altra que Catalunya ha estat maltractada amb el finançament dels seus serveis públics. Jo sóc de lletres. Per això, al marge de arguments econòmics amb profusió de dades concretes, m’agrada explorar la via del sentit comú.

Aquesta cançó resulta molt apropiada, tenint en compte coses que m’han passat últimament… I és preciosa. Espero que tothom la llegeixi en la clau que jo ho faig. You’ve Got A Friend, interpretada per James Taylor (web i wiki).

 

Engegar el mode aleatori de l’iPod -el shuffle de tota la vida, per entendre’ns- és un gest a voltes molt recomanable. Avui, en el meu trajecte cap a la feina, he apostat perquè el cervell de la meva maquineta de música decidís l’ordre de les cançons. I, de cop i volta, han sonat les primeres notes inconfusibles d’un tema que es va estrenar l’any 1987 i és, segurament, el més conegut de la seva autora, Suzanne Vega (web i wiki). Es tracta de Luka, la història d’un nen que explica al veí del primer els maltractaments que pateix. La descripció -els pocs detalls la fan duríssima-, sumada a una melodia preciosa, dóna lloc a una cançó que em resulta esgarrifosa i alhora agradable. Una mescla realment inquietant.

Un apunt per mostrar la meva indignació absoluta amb el que està passant a Catalunya amb l’aigua. Aquest episodi se suma a tot un cúmul de casos que ens demostren que els nostres polítics s’han aficionat a fer equilibris sobre la navalla de la mentida i del cinisme. Resulta que aquestes coses se les poden permetre o els partits molt grans o els partits molt petits: els molt grans (PSC, per exemple) tenen una bossa central de vots molt sòlida que no s’esfumaria ni amb una escombra com a candidat. I per als partits molt petits (com ICV), al marge del vot fidel que també tenen, la clau és, sobretot, que el fet de formar part d’un govern i remenar les cireres -una cosa que mai no podran fer com a primera força, si parlem de Catalunya-, ho compensa tot, fins i tot les contradiccions flagrants. Ara bé, els partits mitjans i amb, fins fa poc, un futur prometedor (ERC) mai no podran treure rèdits d’una política dual. La raó? Molta gent els va votar precisament per una coherència que ja no es creu gairebé ningú.

Són unes setmanes frenètiques de feina i només puc escriure al bloc els divendres, i no molt. Em sap molt de greu, la veritat. Sobretot perquè hi ha molts temes de què m’agradaria reflexionar: el ridícul del govern amb l’aigua, la paràlisi del govern municipal a Barcelona, “capitán, mande firmes”, etcétera. Avui, una cançó de ritme trepidant: Synchronicity. És dels The Police (web i wiki) i està inclosa a l’àlbum del mateix títol (1983), últim gravat a l’estudi per part de la banda liderada per l’Sting. Ara han tornat per fer una gira de directes… Per falta de quartos d’algun membre? Bon cap de setmana!!! I intentaré tornar a l’activitat blocaire que us mereixeu. Us ho prometo!!!  

Avui una cançoneta de les (el sexe femení és majoria perquè només el bateria es noi -segur que està encantat!) Cansei De Ser Sexy (web i wiki). Es tracta d’un grup brasiler que els experts diuen que és independent i, des que va néixer l’any 2003, ha assolit un èxit indiscutible. El single que us proposo és ja un clàssic: Let’s Make Love And Listen Death From Above… Jo també estic cansat però no de ser sexy, sinó de coses més importants… En fi, una setmana que acabo una mica malament però, com a mínim, amb un somriure als llavis gràcies a aquest video… Perdoneu que sigui críptic i enigmàtic… Bon cap de setmana!

He de dir-vos que el sopar amb en Joan Carretero va ser sensacional. L’organització de la trobada va ser excel·lent -felicitats, Dessmond i companyia- i l’speech del doctor no va trair les expectatives creades. En Carretero parla clar i català, sense embuts. La seva prioritat és el benestar de la gent que l’envolta i creu que, en aquest sentit, la independència és l’única via que faria del nostre un país millor. Sense complexes. Ahir, veient un munt de blocaires interessats pel sobiranisme -una seixantena, crec- vaig arribar a la conclusió que no anem escassos de gruix teòric. Possiblement el que ens falta és posar fil a l’agulla. I un repunt de líders serà la conseqüència lògica. Perquè hi ha més Carreteros en potència a Catalunya. 

Perdoneu que no escrigui amb tanta freqüència com acostumava a fer-ho en setmanes anteriors. Vaig molt atrafegat. Aquest post curtet és per dir-vos que aquest vespre tenim una trobada-sopar amb en Joan Carretero. L’ha organitzada en Dessmond. Aviam què ens explica el doctor… Seguirem informant!

Ahir vaig estar molt ocupat, entre d’altres coses perquè havia de signar un contracte d’arres per comprar un pis amb la meva parella. Per fi! Però el meu compromís amb tot vosaltres és ferm, i per això m’he llevat aquest matí de dissabte sabent que havia de penjar el meu post musical. Avui, Simple Minds (web i wiki), amb una de les seves cançons més famoses: Don’t You (Forget About Me), inclosa a la banda sonora de la pel·lícula The Breakfast Club (1985).