Tot l’enrenou relacionat amb la inauguració de la T1 és per pixar i no treure’n gota. A mi, com no podia ser d’altra manera tenint en compte la meva ment friki, m’ha recordat a una sèrie de culte dels anys 80 de què, per cert, es farà una pel·lícula en breu: “El Equipo A”.

La victòria dels Lakers ha suposat que un veí nostre que va emigrar cap a les Amèriques sigui el primer nascut en aquesta terra que té l’anell de campió de la lliga de bàsquet més prestigiosa del món. I faig aquesta frase tan llarga precisament per no utilitzar cap de les expressions tòpiques que han omplert diaris i espais d’esports dels informatius televisius i radiofònics. El primer espanyol o el primer català? Intentaré ser acurat, professionalment i patriòtica.

(I segueix el discurset…)

Abans d’acabar, vull profunditzar en la crítica ja clàssica a l’independentisme català, basada en un suposat romanticisme estèril i ranci darrere del qual no hi ha -diuen- cap mena de projecte de país. És important això que diré, perquè crec que és un flanc pel qual rebem la majoria dels atacs provinents d’Espanya. S’insisteix en remarcar aquesta pressumpta obsessió per la bandera i pels Segadors, pel cantó més sentimental del catalanisme, i s’acaba denunciant que des d’aquí pronostiquem una utopia fora de la realitat (una Arcàdia feliç) i, sobretot, profundament antiquada. Des d’aquí demano que es lluiti contra aquest prejudici, però amb la raó i no amb un excés de “pit i collons”.

(Tercera part del discurs fictici d’un futur President de Catalunya)

Molt sovint, els sectors contraris al desenvolupament ple del país basen la seva estratègia de menyspreu en una denuncia de sectarisme, d’intransigència, d’impermeabilitat respecte a les crítiques o les visions contràries, d’actitud molt beligerant i feridora envers l’imaginari espanyol. Tot això és fals, no cal dir-ho. Sempre pot haver-hi actituds equivocades, a tot arreu n’hi ha. Però ni molt menys són majoritàries… Ara bé, no hem de perdre el temps entrant en aquest debat, perquè precisament fem això: perdre el temps.

(Segona entrega d’aquesta tira-desvariada)

Som nosaltres. I cada vegada som més nosaltres, amb set milions d’habitants una part significativa dels quals ha vingut aquí perquè ha intuït que Catalunya representa un futur millor per a ells i els seus. És aquí on trobem un aspecte clau del futur de Catalunya com a país. Assegurada la supervivència de la nostra singularitat, ara ens toca fer que aquesta singularitat sigui estimada per molts dels que ni tan sols coneixien la seva existència abans de posar un peu a l’aeroport d’El Prat. Cal fer veure que el nostre projecte col·lectiu representa com cap altre aquest futur esperançador que busquen. Que el representa molt millor que allò que venien a buscar. Que ens encanta que vulguin formar part de nosaltres.

Inauguro una tira de posts que l’altre dia vaig començar mig en broma, així com jugant, però que al final he decidit completar i publicar. Últimament -jo ho he fet sovint en aquest mateix bloc, però també d’altres persones arreu- s’ha reactivat amb força el debat sobre el discurs independentista. Però la cosa sempre acostuma a quedar-se en la teoria, i al final ningú es mulla el cul. Doncs jo ho faré. Al cap i a la fi, aquest bloc és meu: puc fer el que vulgui. I sobretot crec que un exercici així, malgrat les imperfeccions pròpies d’un treball en què només he participat jo (és parcial, ja que l’he fet totalment com a mi m’agradaria que fos), pot ser útil, com a mínim per a generar una mica de debat. Així començaria el discurs que a mi m’agradaria sentir de boca d’un futur President de Catalunya.

Post musical dels divendres, que segur que l’Ana s’ensumava, perquè porto un parell de setmanes obsessionat amb aquesta cançó. Es tracta de Human (Day and Age – 2008), del grup de Las Vegas (Nevada, EUA) The Killers (web i wiki). Bona música per culminar una setmana fantàstica.

Ja han guanyat la Copa del Rei. Un ambient fantàstic (tot i que amb una clara i vergonyosa superioritat d’aficionats bascos a les graderies), un Barça sublim i un títol que serà el primer d’una col·lecció històrica. Ara, quan es comença a recollir la collita -la lliga és a tocar i la Champions és possible-, és el moment indicat per agrair a l’equip, i sobretot a Pep Guardiola i a Jan Laporta, tot el que han fet i estan fent.

La fotografia es fa a una banda mentre l’acció és a l’altra. Una vegada més el focus se centra en allò anecdòtic. Amb tot el que està caient -i que caurà-, el nostre govern torna a prioritzar coses que, sincerament, ara no toquen. El CAT a les matrícules? Sí, molt bé… Però primer: finançament, traspàs de rodalies, finançament de l’estació de La Sagrera, cessió d’El Prat, recolzament definitiu de l’Estatut tal i com el va refrendar el poble de Catalunya,… És sensat plantejar ara el tema de les xapes? De debò ens fem respectar així?