Per començar, us faré cinc cèntims sobre el meu posicionament polític actual, i dic actual perquè en els últims anys he acabat de completar un trànsit molt significatiu. Sóc d’esquerres, en gran part perquè m’han educat en uns valors que crec propers a les ideologies d’aquesta banda de l’espectre polític. A més, tenint en compte els meus antecedents familiars, sempre he estat proper al PSOE. En la qüestió més ideològica no he canviat respecte a anys pretèrits. Si he patit algun procés, ha estat el d’omplir cada dia de contingut l’esmentada ideologia -un procés que, d’altra banda, no acaba mai-. El canvi –o el descobriment- ha estat en la denominada qüestió nacional. A dia d’avui ja voto únicament i exclusiva en clau catalana, fet que s’explica per la quantitat de merda que han llençat des de Madrid a sobre de Catalunya, la meva terra, durant els últims temps. Això m’ha portat a renegar bastant del PSC… Això i un tret distintiu d’aquest partit que la professió periodística m’ha permés conéixer a fons: els seus comandants són possiblement els més sectaris de tots els polítics catalans… Però aquest tema no toca ara… 

Seguim. Quan era més jovenet, el tema de Catalunya i Espanya no em treia la son. I, si em posicionava, més aviat optava per la visió clàssica del progre de saló: dir que no hi ha motius pels separatismes, que el patriotisme és quelcom innecesari i nociu, que tots som ciutadans del món, etcètera. Una mica discurs Kennedy, per encoratjar tothom a no preocupar-se per les fronteres i sí per les persones. Però sense tenir en compte que Kennedy feia els seus discursos com a autoritat màxima del país més important del món. Ell ja tenia un Estat -i quin Estat!-. A més, quan un ciutadà ras a Espanya es limita a tota aquesta xerrameca està construint un argumentari mandrós, amb l’únic objectiu de no afrontar les problemàtiques. En Kennedy volia evitar un holocaust; els progres de saló espanyols, en canvi, només pretenen anular un conflicte històric amb paraules buidades prèviament de contingut. En Kennedy feia política. Els progres espanyols fan manipulació gruixuda.

Reconec que aquest cosmpolitisme naïf està molt bé, asserena el cor i et fa somriure com si t’haguessis fumat una d’aquelles cigarretes amb sorpresa. Tanmateix, amb els anys he descobert que res és tan maco com sembla. A mesura que he anat creixent, la realitat política i periodística que he hagut de mamar m’ha anat portant racionalment i sentimental cap a Catalunya. Racionalment perquè estimar-se una terra no és ni molt menys dolent; de fet significa buscar el millor futur per a la gent que tenim més propera. I sentimentalment perquè els éssers humans som animals que vivim en comunitat en base a un catàleg de sentiments: depenem -i dependrem sempre- de l’amor, l’odi, el respecte, la simpatia, etcètera. A la vida, tothom trobaria injust que algú obligués algú altre a viure amb ell/ella si aquest algú simplement no ho vol, fins i tot encara que no hi haguessin justificacions racionals. És més: la injustícia encara seria més flagrant si, a sobre, no es permetés a aquell algú que vol autonomia expressar la seva opinió al respecte. Doncs això crec que és el que passa amb les nacions sense estat que hi ha a Espanya. L’Estat no només no permet que Euskadi i Catalunya iniciïn un procés secesionista; tampoc permet que les ciutadanies d’Euskadi i Catalunya diguin què en pensen sobre la possibilitat. I això malgrat que un dels drets bàsics dels pobles reconegut per l’ONU és el dret d’autodeterminació. No és l’essència de la llibertat deixar que la gent parli lliurement i decideixi el seu futur?

Si cada vegada sóc més catalanista, això és en gran part per com va anar tot el procés de reforma de l’Estatut, i com està desenvolupant-se tota la cosa política a casa nostra a dia d’avui. Jo vaig ser dels que van votar Maragall el 2003, en part per la meva filiació política i en part perquè creia fermament en les línies estratègiques del seu programa –al marge de si, al final, tot era una pamema; si era així, jo, com sóc molt innocent, me la vaig tragar-: nou Estatut, proposta d’estructura federal asimètrica per a l’estat espanyol i reforma de les lleis electoral i d’ordenació territorial. Després del primer Tripartit, l’Estatut es va quedar un pèl curt, la brillant idea del federalisme s’havia escapat pel vàter i les altres dues lleis cabdals encara no són ni projecte. Un balanç una mica trist, no? I un balanç que, en el cas de l’Estatut i del federalisme, demostra la voluntat que té l’Estat per reconèixer la singularitat de les nacions que inclou al seu interior. Aquesta voluntat és, i ho poso entre puntets perquè es vegi bé:….. 0 ……. Zero, cap ni una. Espanya no vol entendre Catalunya. I quan els governants de Madrid han de parlar d’això, acaben marejant-nos i jugant un joc que al final sembla pitorreo. Jo puc intentar entendre’m amb algú, però si aquest algú no em pren seriosament, prefereixo pirar-me.

Veure com han rebut a les Espanyes la nostra reforma estatutària –recolzada pel 90% del nostre Parlament, que representava la majoria de la ciutadania catalana- era per renegar de la nacionalitat espanyola per sempre més. Tot han estat insults. Tot han estat retrets. Tot han estat acusacions falses i ignominioses. Se’ns ha dit que som lladres, còmplices de terroristes, radicals,… De tot, i coses no molt maques. Jo m’he d’entendre amb aquesta gent?… Com? Que això no ho pensa tothom?… Que hi ha gent que s’estima molt Catalunya?… És curiós. Em pregunto on han estat els grans pijo-progres espanyols que sopen formatge i vi negre mentre escolten música francesa. Sí, sí… Els Ana Belén, Victor Manuel, Joaquín Sabina, Pedro Almodóvar,… Tota aquesta penya que quan es tracta de parlar dels saharauis, els palestins o els espaldas mojadas s’omplen la boca. Aquests s’estimen molt Catalunya i els catalans. Al final, de fet, tothom s’estima Catalunya i els catalans. Però només els dies de promoció de discos o pel•lícules. En canvi, amb l’Estatut…. Silenci i el rodolar de les boles aquelles dels pobles de l’oest….. Fiu…. Fiu…. En castellà ja ho diuen: “Quien calla, otorga”.

Amb tot, crec que el meu trànsit polític ha estat ben lògic i inevitable. I el podria fer molta gent com jo. De fet és aquest el camp que els partits polítics catalanistes de debò haurien d’explorar si realment volen avançar en el reconeixement nacional català. En aquest i també en el d’entendre’s entre ells, és clar. Però això és una altra història.