Com ja us vaig comentar en el segon post d’aquest bloc, un dels temes sobre què m’agrada reflexionar força és el periodisme i el seu futur. Això és així perquè aquesta professió és, en el meu cas concret, estrictament vocacional. Ja quan era molt petit, la meva voluntat de comunicar es va fer molt palesa; sense anar més lluny, la meva joguina preferida era un micròfon. I a mesura que vaig anar creixent, entre les meves aficions es van instal·lar el consum massiu de mitjans de comunicació –principalment ràdio, encara que també els altres dos- i l’escriptura. Ara farà prop de vuit anys que sóc periodista; llicenciat vull dir. I la professió, tant en el sentit més teòric com en el pràctic, em continua apassionant. I preocupant.

Ahir vaig mantenir una conversa apassionant amb el meu amic Pep –un altre dia us parlaré d’ell; a banda d’un excel·lent periodista, sobretot és una persona molt important en la meva vida-… Centrem-nos. En Pep i jo vam mantenir ahir a la nit una d’aquelles discussions en què tots dos posem sobre la taula els nostres arguments amb l’objectiu d’anar més enllà d’una anàlisi epidèrmica i maniquea. El marc en què es va desenvolupar la conversa era el bar HDP –voldran dir “Hijo de Puta”?- de Gràcia, conegut en el nostre univers com a “Billares”. I el tema era el periodisme. La gran pregunta, que m’ha servit per a batejar aquest post, és: Com ha de ser el periodisme? Una pregunta que nosaltres vam intentar respondre. La principal conclusió a què vam arribar és que el periodisme ha de ser honest. El periodista, com a fiscalitzador de l’actualitat que l’envolta, té un compromís amb la societat. Ha d’informar d’allò que veu, experimenta, descobreix, toca, escolta,…: ens ha de obrir una finestra al món. I és en aquest punt quan hem de parlar de la clau de volta de tot plegat, que el Pep va mostrar molt bé ahir mitjançant una cita d’en Robert Fisk a The Great War For Civilisation. The Conquest Of The Middle East: “El periodista no pot ser objectiu, però sí que pot ser imparcial”. Com deia un gran mestre de periodistes, en Francesc Burguet, per ser objectius caldria ser objectes, així que hauríem de llençar-nos des d’un novè pis i esclafar-nos contra el terra. Som subjectes, motiu pel qual només podem aspirar a ser imparcials.

Això no vol dir que haguem de mirar el món asèpticament; som humans i tenim estomac, com tothom. El Pep posava un altre exemple d’en Fisk: en el llibre que he dit abans explica que una vegada va voler entrevistar el pare d’un suïcida palestí. Per què? Per intentar justificar una massacre? No; per posar sobre la taula de la societat tota la informació possible i que aquesta pugui fer el judici de valor amb un coneixement de causa total. El periodista no ha de jutjar. Aquest, com a persona es pot sentir fastiguejat per la immolació, però com a professional té el deure de fer arribar a la gent tots els ets i els uts, sense més, perquè pugui conformar-se una opinió pública. Em permeto posar un altre exemple per mostrar el que significa èsser imparcial i honest –i acabo, perquè si no, aquest post no necessitarà més d’una part, com anuncio al títol-. Bob Woodward, al llibre que va escriure en col·laboració amb Carl Bernstein sobre la seva investigació del cas Watergate, explica que ell se sent proper políticament al Partit Republicà –encara ressonen a la meva ment les paraules que pronuncia Robert Redford fent de Woodward a la magnífica pel·lícula de l’Alan J. Pakula All the President’s Men-. Doncs resulta que Woodward va coliderar un brillant treball periodístic que va contribuir a que es produís la primera dimissió d’un president als EUA en tota la seva història: la de Richard Nixon, un republicà de cap a peus. Això és el periodisme honest. Això és estar realment compromès amb una feina noble com la nostra…. Bon cap de setmana!

Your response: