Amb el post anterior arribàvem a una conclusió: el periodista ha de ser honest. I per ser-ho -al marge de no trair un compromís per la professió que tot periodista porta al cor- ha d’informar sense perdre de vista la imparcialitat. Però… i què cal més? Doncs suposo que moltes coses, i potser obviaré unes quantes en quant acabi aquesta tira de posts. Ara bé: intentaré no oblidar-me d’aquelles que són realment importants. I una d’elles afecta la temàtica: sobre què hem d’informar?

Amb aquesta pregunta no estic deixant entreveure que hi ha temes cabdals i temes que no ho són; això és veritat, però no em refereixo ben bé a això. El que vull dir és que molt sovint, els periodistes ens deixem portar per una onada que comencen els actors de l’actualitat i alimentem els propis periodistes. Una onada que fa que informem d’allò que volen alguns, i moltes vegades -i això és el més greu- de la manera que volen alguns.

Per què quan hi ha eleccions municipals surten els okupes de sota les pedres? Per què quan hi ha eleccions al Parlament de Catalunya proliferen els carnets d’identitat amb noms en castellà? Per què quan hi ha eleccions al Congrés de Diputats sembla que els nostres governants no han fet una altra cosa que reunir-se amb bandes terroristes? I aquestes preguntes es poden fer amb motius contraposats.

Els periodistes d’avui ens deixem portar sovint per una onada que no ens deixa veure més enllà. Els polítics volen parlar de no sé què, i nosaltres diem “sí” i no obrim boca. I som crèduls. I no som incisius. I no ens fem preguntes. I anem fent, ballant al ritme de la música que ens toquen. I roda de premsa? I tots cap allà. I filtració dirigida? I moltes gràcies… Això no pot ser.

El periodisme no és això. No es tracta d’acumular rodes de premsa, o de repicar teletips d’agències, o de fer un determinat tema perquè la competència ho fa. Aconseguir que un polític li digui el nom del porc a un altre no és un èxit. Fem una prova; si canviéssim els adjectius que utilitzen els polítics per rots o pets, es veuria ben clar: “El señor Duran i Lleida és un croooooooooooooook“; “Doncs el senyor Montilla ha demostrat que té un nivell polític de arkkkkkkkk“; ”El senyor Carod té puffffffffffff“. Té sentit això ? Oi que no?

Els periodistes hauríem de ser més crítics amb la nostra feina. Hauríem d’arribar a la conclusió que la nostra professió comporta una responsabilitat molt gran. No hem d’omplir per omplir planes de diaris, o minuts de tele o ràdio, o pàgines d’internet. Som els ulls de la societat. Hem de saber a on mirar.