Avui he llegit unes declaracions de Rosa Díez. Segons aquesta senyora, resulta que Catalunya no és una nació, que l’única nació que existeix és l’espanyola, etcètera etcètera. És a dir, el discurs de sempre dels progres de saló model País-Verdi -ja els definiré un altre dia amb més deteniment, aquests pàjarus- que no reconeix cap altra realitat que la seva. Ciutadans del món que, tanmateix, parteixen d’una veritat que consideren immutable: Espanya. Un fonamentalisme quadriculat que va en contra de l’home lliure i racional.

Les nacions, senyora Díez, són convencionalismes. En el fons com ho és tot a la vida. La nació espanyola també ho és, i no tinc res a dir sobre això. Però les nacions, com la gent com vostè diu sempre, les conformen persones. I les persones han de ser lliures per prendre decisions, en base a allò que pensen i a allò que senten. També per a decidir de quina nació volen formar part. D’entrada la nació catalana té, com a mínim, els mateixos fonaments històrics que la nació espanyola. Però, per sobre de tot, té al darrere una majoria de gent que vol que existeixi. Les nacions les fan les persones. Les inventen les persones, si vostè, senyora Díez, prefereix dir-ho així. I no hi ha ningú que pugui utilitzar aquest argument per desautoritzar. Com deia el President Pujol, “catalá és tot aquell que viu i treballa a Catalunya,… i ho vulgui ser”.

Si vol ser una nació, Catalunya és una nació. I si volgués ser un Estat, hauria de poder-ho ser. En comptes de parlar amb la supèrbia que ens ofereix la senyora Díez, crec que tant ella com totes les persones que neguen amb menyspreu la nació catalana i ataquen el sobiranisme haurien de dedicar-se, més aviat, a reflexionar sobre el fracàs integrador d’Espanya. Haurien de preguntar-se: Per què no volen formar part del nostre grup? Per què volen volar sols, els catalans? Li asseguro, senyora Díez, que de motius n’hi ha per omplir cabassos. Per això, cregui’m: Si no existís la nació catalana, l’hauríem d’inventar.