M’ho he repensat molt, però finalment he decidit escriure un post sobre Pasqual Maragall. Després de la seva retirada, l’exalcalde i expresident de la Generalitat ens està sorprenent dia rera dia amb afirmacions que, tot d’una, esdevenen míssils directes a la línia de flotació de Nicaragua (és a dir, el PSC) i Plaça Sant Jaume (és a dir, José Montilla). Recentment, Maragall ha publicat dos artícles, el primer a l’ADN i el segon a La Vanguardia, que giraven al voltant d’una idea bàsica: l’oferta política existent a Catalunya no el satisfà i per això, o bé votaria una nova formació política -en la creació de la qual hi col·labora- o bé votaria en blanc.

Coincideixo amb Maragall. A mi, el panorama polític actual a Catalunya també em convida a desitjar noves ofertes polítiques o, en cas que no apareguin aquestes noves ofertes, expressar un vot a ningú. Repasso el portfolio actual. El PSC-PSOE diuen que és l’opció menys dolenta a nivell estatal, i potser puc estar-hi d’acord; tanmateix, les seves mentides continuades durant els últims quatre anys respecte a tantes i tantes coses (Estatut sense retallar, balances fiscals, Papers de Salamanca, AVE, etcètera) em conviden a no votar-los. Iniciativa és un partit que, des del meu punt de vista, no computa: el seu suport ha estat captiu en la història recent. I ERC i CiU, tot i que aseguren que el seu objectiu és Catalunya, no acaben de tenir credibilitat per a mi en aquest punt. Els republicans perquè s’han baixat els pantalons amb els socialistes fins a límits insospitats (és a dir, sobrepassant fins i tot l’alçada dels turmells). I CiU presenta a Duran com a cap de cartell -no cal dir res més-. PP i Ciutadans ni els contemplo, lògicament.

És una llàstima que hagi de ser precisament ara quan Maragall digui el que diu. Precisament ara: quan ha fet públic que pateix un principi d’Alzhèimer -i molta gent no se’l pren seriosament, ho hem de reconèixer-, quan ja no és President de la Generalitat, quan ja no és President del PSC. Precisament ara ha posat sobre la taula els dos grans problemes de Catalunya: la dificultat d’encaixar en un Estat poc permeable, i -fins i tot més important- la falta d’oferta política i de polítics amb talla. Cal fer alguna cosa. I potser la millor manera d’aconseguir l’estímul que ens esperoni és que, a Espanya, no guanyin els menys dolents.