Ahir es va donar al Parlament una d’aquelles situacions que en una democràcia normal -ja no dic avançada- tindrien una gran càrrega significativa; ERC va abandonar els seus companys del govern català i es va sumar a la resta de forces polítiques de l’arc parlamentari per votar en contra del traçat de l’AVE pel centre de la ciutat -o el famós túnel de l’AVE, si ho preferiu-. Aquest tema comporta dos drames, un dels quals és evident: es bloqueja una infraestructura importantíssima instal·lant en l’imaginari ciutadà la pressumpta perillositat extrema de fer una galeria per a transport ferroviari al subsòl de la capital d’un país. L’altre drama, però, fins i tot és més preocupant: alguns prenen decisions i s’executen al minut 1, mentre que les nostres pròpies decisions són menys vinculants que un mandat de l’ONU.
1.- Els túnels sota les ciutats són normals, necessaris i, si es fan bé, molt segurs. Jo no sóc enginyer però en la meva anterior ocupació periodística vaig mamar molt tot aquest tema dels túnels i els trens. I pràcticament tots els experts amb què vaig parlar van coincidir en afirmar que fer túnels no és perillós… si es fan bé. Per molt que passin al costat edificis alts i molt pesants -o fins i tot per sota-. Canadà, per posar un exemple paradigmàtic, té els subsòls d’algunes de les seves ciutats foradats com el formatge gruyere. A Nova York, una infinitat de galeries creuaven -i segueixen creuant- l’espai que ocupaven les torres bessones del World Trade Center. El cas de la Sagrada Familia no pot ser una excepció en tota la història dels túnels ferroviaris. És més, en un reportatge que vaig tenir l’oportunitat de fer fa una mica més d’un parell d’anys, un arquitecte de renom proper a la Junta Constructora de la Sagrada Familia em va reconéixer que, extremant les precaucions, tot és factible; així doncs, també es pot fer un túnel al costat del temple. La clau, com ja he dit, és fer-ho bé.
2.- La cosa política és, per a mi, més preocupant, i per vàries raons. D’entrada, el problema del túnel de l’AVE belluga des de fa una colla d’anys i ens ha permés, a les persones que seguim l’actualitat política, veure les diferents formacions fent giragonses com si fossin baldufes. Els canvis d’opinió i la indefinició demostren la poca capacitat dels nostres polítics, i el seu gust per la teatralitat. Però per sobre d’això -un problema recurrent- trobem la qüestió cabdal del pes de les decisions. El túnel de l’AVE respon a una decisió que només pot prendre el govern de l’Estat, ningú més. I això ens porta a una situació esperpèntica: l’Ajuntament de la ciutat s’ha mostrat majoritàriament en contra de la infraestructura i el Parlament del país acaba de fer el mateix, però el túnel es farà. Els que gaudiran l’obra -els seus representants polítics- diuen que no, però la seva decisió no és vinculant i qui decideix és un apparatchik que viu i treballa a més de 500 kiòmetres d’aquí. La independència és llibertat de decisió, i en casos com aquest es veu clarament. Com ha dit en Jordi Basté en el seu editorial de les vuit del matí a El Món a Rac1, la política catalana sovint és com veure un partit amistós de futbol: saps que el resultat no tindrà cap repercusió real.
