Encara que del tema podria escriure -i ho faré, de ben segur- pàgines i pàgines, amb aquest post vull cloure la tira dedicada a dibuixar com crec que hauria de ser la meva professió. Si voleu podeu consultar els posts precedents (I i II), però ara us faré una breu recapitulació: el periodista ha de ser honest i imparcial, i ha d’informar d’allò que ell creu que és important per a la societat a què serveix (sense dirigismes de cap mena). En el post anterior ja parlava una miqueta del com, i és aquest un dels temes en què vull profunditzar.

D’entrada, fer periodisme no hauria de ser Ctrl + C i Ctrl + V; explicar la teva visió de la realitat implica creació i subjectivitat, dos ingredients que són impossibles d’aconseguir copiant i enganxant una nota de premsa que ha fet algú altre. Però ara vull tractar aquest tema de les formes des d’un altre punt de vista: anar-hi més enllà. Crec que un periodista ha de ser un professional de la paraula, amb tot el que comporta. Ha de tenir un escriure excel·lent i/o una parla excel·lent, en funció de la naturalesa del mitjà o dels mitjans en què treballa. I malauradament, aquesta és una altra mancança de la nostre professió en l’actualitat: sovint s’escriu malament i es parla malament. No és indignant? Resulta que molts dels grans escriptors de la història recent es van forjar en el periodisme; només dos exemples, un de fa temps i un altre de l’actualitat: Mark Twain i Francisco Umbral. Crec que l’excel·lència en les formes hauria de ser una condició indispensable per a qualsevol periodista, ja que la millor manera perquè la gent entengui el teu missatge és explicar-te bé.

L’últim aspecte que vull tractar possiblement té relació amb això de ser un mestre de la paraula. Els mitjans paguen malament; comparativament, un periodista cobra molt pitjor que qualsevol altre professional liberal, i fins i tot cobra menys que un assalariat de preparació mitjana -o baixa, en alguns casos-. Horari matador, feina molt estressant, pressions de totes bandes,… per arribar a cobrar el sou que cobra un flamant llicenciat en enginyeria amb la seva primera feina. Amb això què vull dir? Doncs que els mitjans haurien de revisar a fons les seves polítiques de salaris, perquè les seves plantilles no poden dependre tant dels índexs vocacionals del personal: la vocació no paga la hipoteca. Quan deia que això d’escriure bé i les condicions laborals matadores podien tenir relació em referia a que, amb el panorama actual, no resulta sorprenent que algú que no trobi una feina estrella a La Vanguardia o l’Avui -amb un sou aregladet-, si té dos dits de front, acabi reorientant la seva professió cap els gabinets de premsa (empresarials, polítics, etcètera) o, en el pitjor dels casos, opti per abandonar la professió. I aleshores molts dels que queden són inexperts acabats de sortir de la facultat que, malauradament i no ho dic per criticar, surten bastant justets en gramàtica, ortografia i coneixement del llenguatge en general. Aquest drama és evident en els mitjans online.

Bé, acabo que m’estic fent pesat. En resum, el periodisme crec que necessita honestedat, imparcialitat, llibertat -perquè el periodista pugui triar els temes que creu que realment interessen a la societat a la qual serveix-, tècnica depurada per tractar aquests temes -tant periodística com des d’un punt de vista del llenguatge-, i unes condicions laborals dignes. Aquests són els meus ingredients indispensables. Una recepta que us faig arribar des de la modèstia perquè digueu també la vostra i es generi debat; m’encantaria.