La presentació de la Plataforma de Apoyo a Zapatero és l’excusa perfecta per complir una de les promeses que us he fet en els darrers posts: parlar en profunditat del progre País-Verdi. Es tracta d’un model que el meu amic Pep i jo hem definit en nombroses ocasions, en el marc dels sopars maratonians i divertits que tenim molts dijous. Una col·lecció de tòpics, sí, però que ens serveix per parlar d’un tema molt seriós: la línia molt fina que separa la convicció del sectarisme.

El progressista model País-Verdi és aquell que sempre va amb el diari del Grup Prisa sota el braç i va als cinemes Verdi a veure pel·lícules vietnamites en versió original subtitulada, previ pas per la Llibreria Taifa per comprar un assaig sobre la cinematografia de Mongòlia d’entreguerres. Una bufanda amb més superfície que uns llençols, unes ulleres de pasta o qualsevol complement extemporani tipus barret o pipa ajuden a completar molt bé la imatge. En el camp del pensament, el progre País-Verdi és ateu, cosmopolita i marcadament d’esquerres… petulant i sobrat de supèrbia.

Em molesta molt la gent que adopta valors universals i els manipula de tal manera que, fins i tot, hi ha gent que acaba renegant, almenys de façana. Hi ha persones que ja no volen que els titllin de progressistes, tot i que en el fons ho siguin. Hi ha persones que ja no volen que els titllin d’esquerranosos, tot i que en el fons ho siguin. Hi ha persones que ja no volen que els titllin de cosmopolites, tot i que en el fons ho siguin. És una reacció lògica: “no vull que m’incloguin en aquesta colla, perquè el que defensen ja no és el que jo havia defensat sempre”. A mi m’agradaria que aquests valors universals tornessin a les seves definicions originals, i deixessin de ser aquest invent autoritari pseudointelectual que no accepta grisos. A Espanya passa molt això: si no votes el PSOE, no llegeixes El País, no veus Cuatro i no t’agrada Woody Allen o el cinema xinès subtitulat a l’urdú, automàticament ets més proper al conservadurisme i a la incultura. No fer tot això, no és cool. I ja no dic si, a sobre, et sents català: aleshores ets un nacionalista, terme que aquests progres també han redefinit per convertir-lo en una qualitat profundament negativa. Carca i patriota, quin còctel!

Jo sóc català, llegeixo principalment La Vanguardia, veig TV3, sóc agnòstic, voto partits catalans (o voto en blanc) i m’agraden les pelis de Bruce Willis… I no noto en el meu organisme cap indici de podridura. Cadascú és com és. Si algú coincideix amb mi, fantàstic. I si no, doncs també. No mensyprearé algú pel fet que no pensi com jo (o fins i tot tingui posicionaments contraposats als meus). Però es veu que els progres País-Verdi doncs sí que ho fan això: com a mostra, les declaracions d’en José Luis Cuerda en la presentació de la plataforma PAZ (finament irònic, el nom amb què l’han batejada). Llegiu el brillant artícle de la Pilar Rahola a La Vanguardia sobre el tema, en forma de carta a Boris Izaguirre.

La rao és l’única arma vàlida per convèncer algú. L’insult no convenç, i a més produeix inflamació testicular… Per cert, torno a preguntar: a on estaven els intel·lectuals espanyols -sobretot els nascuts a Catalunya- quan s’havia d’aprovar l’Estatut i a Madrid ens atacaven dia sí dia també? Francesc Puigpelat també té aquest dubte… Ah! Potser apareixeran quan el Tribunal Constitucional tombi la segona -per desgràcia la Constitució és la primera- llei del país? Què coi! Seguríssim…. Com puc ser tan desconfiat…