Ahir, sopant amb ma mare al mític Hermanos Tomás de Trinitat Vella, amb motiu del seu aniversari (Puc saludar?… ¡Felicidades, mamá! ¡Te quiero!)… Com deia, ahir mentre degustàvem els magnífics productes de Sòria que ofereix aquest restaurant de la perifèria barcelonina, vam començar a parlar de política i ma mare va afirmar amb un punt de sorpresa: “Montilla está siempre callado; ha sido alcalde, es President, pero pasará sin pena ni gloria por la política…”. Malament rai si el president d’un país passa per la història “sin pena ni gloria”.

Jo estic bastant a favor del discurs que diu que més val treballar que parlar i parlar sense més; la prova més clara a casa nostra és en Carod: molt bon discurs però… Ara bé, això dels fets i no paraules ho recolzo amb matisos, perquè de vegades sí que en calen, de paraules. En l’actualitat, en què Catalunya es troba en un moment especialment important per a la seva història, no crec que el nostre President hagi d’estar callat i hagi d’anar fent. La política és treball en l’ombra, però també és èpica i simbolisme. Per això no crec que sigui admissible que tinguem una màxima autoritat del país que de vegades sembla un espectre: sempre present en el control de les coses, però alhora gairebé invisible per als mortals.

Des d’un punt de vista econòmic, el món s’enfronta a un període de crisi. En el plànol polític, l’activitat és frenètica. A nivell internacional: el desmembrament de Iugoslàvia s’ha completat amb la independència de Kosovo, Escòcia ha iniciat un camí civilitzat cap al dret a decidir, el conflicte d’Irlanda del Nord sembla gairebé solucionat amb un govern de coalició conformat per enemics fins fa poc irreconciliables, el poble d’Estats Units podrà triar el novembre vinent un president únic en la seva història -o bé negre o bé dona-, etcètera. I a casa nostra, la cosa tampoc està parada, i més tenint en compte que estem en precampanya electoral: del nou Estatut no se sap ben bé què quedarà, la desafecció (sic) dels catalans envers Espanya és creixent, els atacs des del sectors espanyols més conservadors cap a nosaltres i les nostres institucions també van en augment,… Passen coses, i moltes!

No pot ser que el nostre President sigui “No Presentat” en tot aquest marasme. El de President de la Generalitat és un càrrec amb una alta càrrega de simbolisme, com el de màxim dignatari de qualsevol país normal del món. I no es tracta d’inaugurar escoles bressol o de fer un discurset cada 31 de desembre des d’una comissaria dels Mossos. O no només. Es tracta, crec jo, de liderar-nos com a poble, i més tenint en compte que no ens trobem en l’Arcàdia feliç. Presidir no és només signar i reunir-se; també és gesticular, sortir a la foto i, si és possible, condicionar el desenvolupament futur de la història en pro del poble del qual s’és governant. Si no, s’acaba passant “sin pena ni gloria”.      

Your response: