He estat desconnectat uns dies perquè amb la xicota hem fet un mini viatge a Londres; tot molt bé. I ahir vam tornar, just per poder veure a la tele un programet de televisió en què dos paios que aspiren a la presidència del govern d’un Estat també aspiraven a debatre. I dic aspiraven perquè, si us puc ser franc, ni debat ni res de res: l’espectacle em va semblar molt trist. Cap idea que no se sàpiga, disputa dialèctica molt cutre al voltant dels temes de sempre, simplicitat en els arguments,… I grisor, molta grisor: política i periodística. A Londres vaig poder veure a través de la CNN un debat Clinton-Obama que em va fer vibrar. Però tornar de la capital britànica ha significat tornar a la decepcionant realitat del nostre dia a dia.

El debat Zapatero-Rajoy va ser molt avorrit i no va aportar res de nou. A mi em va demostrar una vegada més que els polítics espanyols tenen molt poc nivell: quan entren en les grans xifres de l’economia es perden, no posen sobre la taula cap pla per afrontar la crisi econòmica, no saben parlar en públic, s’entesten en jugar al “i tu més”, etcètera. Cap idea nova: cap. Ni una paraula per construir un discurs de país, ambiciós: èpic quan ha de ser-ho però realista al mateix temps. Per contra, la demagògia va ser la tònica dominant.

Però si l’espectacle polític va ser trist, què podem dir de la cosa periodística? Sí, cosa… D’entrada l’havia de presentar Manuel Campo Vidal; resulta que no hi ha professionals més independents -cal recordar que aquest senyor fa treballets per a BTV i ha assessorat el PSOE- ni més preparats. Per continuar, el plató no podia ser més retro; però no retro del que mola, si no queco: lleig. I el format triat, el cara a cara, va ser antiperiodístic al cent per cent; possiblement no hagués passat res si en comptes de Campo Vidal hagués presentat el programa Jaime Cantizano. O si haguessin posat un metrònom al mig del plató.

Als Estats Units, els debats els dirigeixen dos o tres periodistes polítics que fan les preguntes incòmodes. Que donen vigor a la confrontació entre polítics. Que deixen al descobert les vergonyes dels contendents… si els contendents es deixen, perquè els polítics d’allà tenen, com a mínim, cintura… En aquells debats hi ha vida, ritme… No com aquí: “Señor Rajoy, tiene tres minutos”, “Señor Zapatero, su réplica”. Allà parlen sobre si una persona pot ser Comandant en cap, sobre universalitzar o no la Seguretat Social, sobre la conveniència d’entrar en guerra,… Aquí es dedica bona part del temps a ensenyar gràfics de “Barrio Sésamo” que diuen: “Tu ho feies fatal, nosaltres ho fem de fàbula”. I es passa de puntetes, i cínicament, sobre temes com la immigració, l’ensenyament, el terrorisme, l’atur,… El que realment interessa a la gent, però no tractat com si estiguéssim en un bar jugant una partideta de botifarra.