Cada dimarts, cita inexcusable amb el 59 segons en català. Cada vegada m’agrada més aquest programa: equilibren bastant bé els convidats, la presentadora ho fa de fàbula i s’acostumen a tractar temes interessants. Felicito en Francesc Cruanyes, director de l’espai… Ahir, la taula de debat la conformaven sis directos de diaris catalans o amb base a Catalunya: Antich (La Vanguardia), Vidal-Folch (El País), Salmon (El Mundo Catalunya), Nadal (El Periódico de Cataluña), Bosch (Avui) i Montagut (ADN). A banda dels partidismes bastant recurrents -i que cansen- de certs personatges, el debat va ser molt ric. Em quedo amb dues coses: el cara a cara Zapatero-Rajoy ens demostrà que estem molt lluny de models com el d’Estats Units (ho comentava al post d’ahir), i els mitjans haurien d’evitar que el seu ideari perverteixi el seu compromís amb la societat.

Començaré pel final, amb la qüestió periodística. El debat el va encetar l’Albert Montagut, director del diari en la versió electrònica del qual vaig estar a punt de treballar -no sé què va passar al final, però no va poder ser; ja veurem en el futur-. Cito de memòria: “Els diaris han de tenir una linia editorial, han de tenir ideologia. Tanmateix, han de saber separar això del que significa explicar la veritat de manera objectiva”. Al marge d’incorreccions -ja sabem que no es pot parlar d’objectivitat (en tot cas d’imparcialitat) i que la veritat és un concepte relatiu (cada subjecte pot tenir una de pròpia i que sigui ben vàlida)-, en Montagut va estar bastant encertat. Jo vaig captar de seguida el missatge: els fets són incontrovertibles -malgrat les versions-, els periodistes no podem -i els mitjans no poden- deixar al marge el seu propi posicionament, i, al mateix temps, els periodistes no podem -i els mitjans no poden- deixar al marge el seu compromís per informar honestament del que passa.

He de dir que en un primer moment, els altres directors es van fer els suecs amb el comentari d’en Montagut, qui fins i tot es va atrevir a criticar -també a autocriticar-se- el fet que les informacions dels diferents diaris espanyols siguin tan previsibles des d’un punt de vista de posicionament. Però gairebé al final del debat, i gràcies a una pregunta de la Maria Casado, tots els directors (excepte Salmon, Vidal-Folch -en part-, Antich i, curiosament, el propi Montagut -potser per falta de temps-) van dir clarament quin era el posicionament ideològic del seu diari. Bravo! No amagar-se -quan, a més, ja t’han vist- és el primer pas: ara toca una informació veraç i honesta. Seguirem informant.

En quant al cara a cara Zapatero-Rajoy, em van agradar molt les reflexions respecte al poc nivell del debat i al paper d’espantaocells que va jugar Manuel Campo. Tots -sobretot en Montagut, again- van reclamar el model nordamericà, amb periodistes incissius -periodistes que facin de periodistes, de fet-, i amb polítics frescos de discurs poc encarcarat i amb savoir-faire davant de les càmeres. El proper dilluns, nou cara a cara. Potser hi ha canvis, tot i que sospito que no. També seguirem informant d’això.

Your response: