Al final sí que escriuré avui; em pensava que no tindria temps, però el dia no ha començat complicat, com esperava en un principi. Aquest vespre resulta que se celebra a TV3, i moderat per en Josep Cuní -com no podia ser d’altra manera-, el debat dels caps de llista dels partits catalans (amb representació parlamentària actualment) per a les eleccions espanyoles. Per aquest motiu em sembla escaient fer un repàs a les propostes i la realitat de tots els partits.

PSC: Miri, senyora Chacón, ser optimista és un estat d’ànim, i reconec que resulta molt més plaenter que el pessimisme (i molt més rendible). En això coincidim. Tanmateix, jo prefereixo parlar de la Catalunya real: la del dèficit d’infraestructures, la de la sequera, la dels peatges, la que és vexada de forma continuada  per determinats sectors de l’espanyolisme més ranci (alguns sectors, per cert, amb proximitat al socialisme). Hi ha molts motius per ser pessimista. Catalunya no ha de ser optimista perquè el PSC hagi construit el paradís: el paradís és un miratge. L’optimisme, o almenys el meu, s’alimenta de la suma de gent que obre els ulls i s’adona que no podem continuar així. 

ERC: Ens volen donar motius per a la independència. Molt bé. N’hi ha un munt, i molts són coneguts. Moltes gràcies per fer memòria. Però el país ara no necessita això. El que necessita és feina. Treballar per la construcció nacional catalana no es buscar arguments convincents per sumar gent al projecte -o no només això-, també és actuar en conseqüència: votar coherentment a totes les cambres, fer front comú a Madrid amb els altres que ho vulguin (però no dir-ho i després refusar-ho). Senyor Carod, el seu discurs és molt maco i resulta atractiu i encoratjador. Però de paraules no viu l’home: en aquest cas sí que ha d’aprendre del seu company gran de coalició.

CiU: Fer respectar Catalunya és un objectiu que m’agrada. Ara bé: quina Catalunya? La Catalunya de tots o la visió de Catalunya que té CiU?… Catalunya és CiU? Oi que no?  Doncs la Federació hauria de deixar enrera aquest tic, provocat segurament per tants i tants anys de govern, de parlar com si el país fos seu. Hi ha vida més enllà del carrer Còrsega, i en alguns casos vida intel·ligent. Superem aquesta barrera i construim el país conjuntament, d’una punyetera vegada. La Casa Gran del Catalanisme és això: menys marketing i discursos, i més treball a l’ombra.

ICV: Una mica de realisme, senyors. Mesures concretes, i no objectius que ens asserenen el cor o ens maten la mala consciència. Ahir em va arribar la propaganda electoral d’en Joan Herrera, i una de les mesures que inclou en el tríptic publicitari és “Lluitar contra la pobresa”. Ras i curt, sense desplegament. Com la felicitat, de què el nostre Govern ja ha fet un estudi. O com la cultura de l’aigua, mentre tenim una fuita incontrolada de milers de litres a Badalona des de fa un munt d’anys. El realisme no és regalar difusors per a les aixetes, senyor Herrera; és arreglar la canonada de la connexió Ter-Llobregat en el minut 1.

PPC: Estimen Catalunya. La Catalunya d’Espriu, de Tarradelles, etcètera. “No la vida del mot…”. Estimar no és regalar flors a la dona un dia després d’atonyinar-la. No accepto el seu ram ni els seus bombons, senyors. Encara em fan mal els blaus.

CIUTADANS: Que hi ha algú?… És broma… A a questa gent els hi demanaria dues coses: que es treguin les caretes, i que, abans de criticar, facin un cop d’ull a casa seva. Treure’s la disfressa és reconèixer que són nacionalistes espanyols i antinacionalistes catalans… No cosmopolites i aquestes coses buides, no. AN-TI-NA-CIO-NA-LIS-TES CATALANS I NA-CIO-NA-LIS-TES ESPANYOLS. En quant al segon punt, doncs la meva opinió és que no es creïble la crítica als partits i el seu funcionament quan Ciutadans, que té poc més de dos anys de vida, ja ha patit tots els mals que ells mateixos cataloguen com a càncers de la política: gent trepa que trepitja per a ser candidats, escissions, fundadors que diuen que el partit ja no és el que era,…

Jo tinc clar que, amb aquest panorama, el vot en blanc és l’opció més sensata. O almenys, és l’opció amb què em quedaré més tranquil. Ja vindran d’altres batalles. I -espero- d’altres persones.