Ahir, La Vanguardia em va sorprendre agradablement. No se sap ben bé per què, el diari barceloní va obrir el seu editorial a la portada. Com en les millors ocasions, l’opinió del diari començava a la primera i continuava al seu lloc habitual, amb un únic text: llarg, dens, ric. Aquest editorial (no us el puc enllaçar -és de pagament- però crec que és de lectura obligada) no parlava de les eleccions espanyoles en clau espanyola, sinó que carregava contra la paràlisi del govern català. Així, arribava a la conclusió que els comicis del proper diumenge són molt importants per a Catalunya, però que resulta més important encara que el país reaccioni. Si no fos perquè sóc un mindundi, em creuria que l’Antich ha visitat alguna vegada el meu bloc.

L’editorial de La Vanguardia d’ahir és una mostra del que jo crec que hauria de ser el periodisme. És l’opinió del diari, expressada sense mitges tintes i amb un esquelet ferm, construït per fets incontrovertibles. Al marge d’estar-hi d’acord o no, cal reconèixer a La Vanguardia que hagi decidit expressar allò que creu: s’ha arribat a una situació insostenible i cal fer alguna cosa. Dir-ho era la seva obligació, com a mitjà compromès amb la societat. Els periodistes principalment hem de denunciar allò que funciona malament. Hem de fiscalitzar els governants, i ho hem de fer sense por. No us sembla significatiu que el diari de l’establishment hagi passat a les barricades? Desconec el motiu, però ho celebro.