Segon cara a cara, i decepcionant un altre cop. La periodista, l’Olga Viza, va jugar el mateix paper que en Campo: encara que els seus comentaris em van semblar més interessants, en el debat va formar part de l’atrezzo de l’estudi. I entre els polítics, els tòpics de l’altre dia, amb Rajoy una mica més guerrer i Zapatero en plan diesel (és normal; ara per ara, el President es manté per davant). Per mossegada va guanyar Rajoy, jo crec. Però els perdedors vam ser tots els ciutadans. I si parlem de Catalunya, la vexació va ser d’escàndol.

En Rajoy va tornar a atacar amb la història de sempre: a Catalunya es persegueix el castellà (fins i tot es multa), en edat escolar es produeix una mena de genocidi cultural, l’Estatut va ser recolzat per una minoria de ciutadans, etcètera. Però Zapatero, en lloc de defensar amb fermesa les seves posicions en aquestes matèries, es va fer el suec i va contraatacar o amb més tòpics -”Con el PP era la época del catalán en la intimidad”- o amb silenci. Jo, sincerament, si m’he de quedar a l’Estat espanyol, aspiro a tenir un President del Govern que es posi clarament al meu costat. Que si ha iniciat una reforma de l’Estat de les Autonomies, la defensi amb totes les seves forces. Que si està a favor de la discriminació positiva per a protegir el català, ho afirmi amb rotunditat. Ho tenia ben fàcil; només havia de respondre alguna cosa semblant a això:

1.- Al cas, presentat demagògicament per Rajoy, d’un botiguer de Vilanova que ha estat multat per no retolar el seu establiment en català: “La ley es clara, señor Rajoy. En Catalunya, los establecimientos deben tener el letrero en los dos idiomas oficiales de la autonomía. No se sanciona el uso del castellano, sino el no uso del catalán”. A més, aquest matí he sapigut -gràcies al gran Basté, que ha parlat amb l’API afectat en el cas presentat pel líder del PP- que es tracta d’una errada, perquè la botiga en qüestió ja té el rètol en català.

2.- Quan Rajoy l’acusa d’haver trencat els consensos constitucionals i autonòmics, obrint processos estatutaris que ningú volia i que molt poca gent recolza: “Señor Rajoy, a mi me preocupa que todos los ciudadanos se sientan cómodos en España. Reformar una ley es normal en un país democrático. En una democracia representativa como la nuestra, los votantes están representados por los diputados electos, así que la mayoría de Catalunya demandó ese Estatuto, le guste o no. En cuanto al apoyo ciudadano, no ir a votar no significa no querer algo. Interpretar la abstención partidistamente es hacer trampas”.

No defensar fermament les teves polítiques és covard -i no he parlat del terrorisme, que aquí en Zapatero es va cagar a les calces-. Però la gran pregunta és, per què es va comportar així? Doncs perquè la indefinició ja li va bé. Perquè, al final, els projectes de Zapatero i de Rajoy no són tan diferents… El que passa és que el primer és amb somriures i bones intencions, i el segon és amb violència (figurada, no sigui cas que ara em guanyi la meva primera demanda)… La clau està en els grams de vaselina que s’apliquen…

PS: Aviam si s’acaba la campanya i escric d’altres temes; ara, però, toca!!