Durant el dia d’ahir he hagut de sentir diferents anàlisis sobre els resultats electorals que em semblen, com a mínim, inexactes: que el PSOE no ha guanyat per Catalunya, que ha existit un gran transvasament de vots -sobretot d’ERC i CiU- cap al PSC per barrar el pas als populars a Madrid, que el sobiranisme és mort, que en Rajoy no dimitirà. Us ofereixo la meva visió personal sobre el tema, basada en un anàlisi -crec que rigorós- dels resultats.

1.- Els resultats del PSC: Són el gran motiu pel qual els socialistes espanyols tenen una majoria una mica més amplia al Congrés. Si el PSC no hagués tret 25 diputats i hagués repetit la representació del 2004 (també considerada formidable aleshores), els resultats del PSOE haguessin estat pràcticament els de fa quatre anys (només 1 escó més). I recordem que el PP ha pujat 5 diputats, fins els 153; una diferència de 12 escons (165-153) seria pírrica. 

2.- Transvasament de vots: Ha existit, però crec que sobretot ha provingut de CiU i ICV, i no tant d’ERC. Tot i pujar un escó, la Federació ha perdut suports respecte a les eleccions espanyoles anteriors (prop de 61.200 vots). De la seva banda, ICV ha tingut una fuita tant d’escons (-1) com de sufragis (-53.000), i ERC ha perdut 348.975 vots. A aquestes xifres cal afegir el creixement de vot en blanc (1,54%; +0,65% respecte al 2004; 57.186 vots), del vot nul (0,54%; +0,22% respecte al 2004; 20.096 vots) i de l’abstenció (28,81%; +4,77% respecte al 2004; 1.501.288 vots). Això sense tenir en compte l’aposta d’algunes persones -menor, però aposta al cap i a la fí- per opcions de caire independentista allunyades d’ERC.

Amb aquest panorama, el PSC només ha pujat prop de 89.000 vots! Em podeu dir que estic equivocat, però sospito que la majoria dels suports perduts per part dels republicans són gent descontenta amb el paper d’ERC tant als Tripartits com al Congrés de Madrid (de submissió als socialistes, vull dir). El comportament del votant sovint és imprevisible, però les matemàtiques són força útils per entreveure que una hemorràgia com la d’ERC no ha servit per alimentar la transfusió del PSC.

3.- La mort del sobiranisme: Això és directament una fal·làcia; és com dir, després d’unes catalanes, que els catalans que se senten espanyols són una minoria clara (ni una cosa ni l’altra, com va apuntar molt bé en Vicent Sanchis a l’Àgora ahir). Qui analitzi amb una mica de rigor els resultats -pot llegir el punt número 2 d’aquest post per accedir a les dades clau amb facilitat- podrà arribar a la mateixa conclusió que jo -també inclosa en l’esmentat punt número 2-.

4.- La dimissió de Rajoy: És inevitable, crec jo, perquè hi ha persones en el partit que porten temps esmolant les eines. Els resultats del PP a Espanya, ja sense Catalunya a l’anàlisi, han estat força bons. I a Catalunya, el PP ha tornat a entrar al podi sense Piqué i amb els Sirera, Garcia Albiol, Albertito, Montserrat,… Tot això sembla reforçar la línia dura del partit, dinàmica en què en Rajoy sembla ser que s’ha vist obligat a entrar -pel que diu molta gent propera; jo no el conec ni conec a ningú que el conegui, i per tant no puc assegurar que sigui un paio moderat-. L’Acebes va fer ahir una roda de premsa en què, amb un somriure esplendorós, deia que al seu partit no hi ha personalismes. Així, la figura del líder comença a ser diluïda pels seus propis pretorians: i només un dia després dels comicis. És el primer pas per a l’homicidi polític.

Your response: