M’estic fotent un fart de riure amb això de la bipolarització i el vot útil. No sé ben bé com s’ho fan, els polítics, però sempre troben una explicació per a totes les eventualitats. “Hem guanyat perquè: a) el nostre programa és el millor; b) ho hem fet bé al govern; o c) ho hem fet bé com a oposició”. “No hem tingut el suport esperat (eufemisme de derrota) a causa de: a) El gran descrèdit de la política (provocat pels altres, evidentment); b) la llei electoral, que ens penalitza; o c) l’extrema bipolarització i el vot útil…

Això del bipartidisme i el vot útil és l’excusa que han utilitzat absolutament tots els partits polítics catalans -a excepció, lògicament, de PSC i PP, que són els teòrics beneficiats per aquesta dinàmica-. L’últim que s’ha apuntat al carro és l’Albert Rivera, de Ciutadans. I ho han dit tots: en Duran, l’Herrera, el Ridao. Però a mi, per molt que calculo, em ballen els números com si estigués assegut en estat d’embriaguesa al bell mig d’un saló de vals ple de gent.

Senyors: 89.000 vots més. Aquest és el balanç del PSC respecte a les eleccions del 2004. El resultat ha estat extraordinari, sí. Però el vot útil no serveix com a excusa per a tothom. Torno a les xifres (com vaig fer ahir). Ciutadans ha perdut 30.000 vots (respecte a les eleccions catalanes), ICV més o menys, CiU 60.000 i ERC gairebé 350.000. I això sense comptar la bossa de blancs, nuls i abstenció (1.580.000 aproximadament) i el recolzament a forces menors. Torno a repetir: no aconsegueixo resoldre el problema; dos milions contra 89.000. No dubto que el vot útil ha existit, però la seva incidència en el resultat dels partits ha estat desigual (crec jo). I en alguns casos, mínima.

Una última reflexió. Això del vot útil, el vot tàctic, el vot de càstig,… està molt bé. Tanmateix, crec que estem perdent una mica de vista que el suport electoral a un partit/polític també depèn de moltes altres coses… i potser al final de la llista trobem les ideologies i els programes electorals. Ho deia ahir la Gemma Calvet al 59 segons: aquesta dèria perquè les forces polítiques siguin més moderades, més centristes, està descafeïnant la política i convertint-la en un castell de cartró pedra sense gairebé res al seu interior. La política no consisteix en arribar i després pensar què has de fer; primer pensa què vols fer, i que sigui alló -ben explicat a la societat- el que et faci arribar.