L’equip estava crescut. En l’anterior partit havia brillat com mai i els entrenadors -ara sí- pensaven que era el moment del joc cent per cent ofensiu. “No cal esperar més” asseguraven, veient molt a prop la victòria en la batalla definitiva, aquella que els permetria emportar-se la Copa més desitjada. 180 minuts i les estrelles a tocar. Un somni. Allò que va poder ser i, de moment, no és.
Què ha passat? La pilota no circulava bé… Ja, però per què? El teòric cervell de l’equip no va fer una bona tasca de distribució… Sí, sí… però quin ha estat el problema?… Els jugadors es van desanimar amb la derrota del partit d’anada i… A més, mai no havien estat en una situació com aquella… No arribaven pilotes a la davantera… El porter va estar molt desafortunat i es va empassar dos gols relativament fàcils d’aturar… Prou!
I l’esquema de l’equip? Què hi ha de l’esquema, analistes?… Si hem sortit amb dos homes a la defensa!… La bimba no circulava bé i la distribució era deficient perquè cinc persones al mig del camp es molestaven… Ni la falta de concentració, ni la crisi de creixement, ni el porter,… Res! La tàctica, senyors! La tàctica és el gran error, del qual pengen la resta de mals. 2-5-3… Mare meva! Quina temeritat!
El fracàs fa que l’equip estigui obligat ara a tornar a ser petit? No… Això ha de comportar canvis per continuar la conversió en un conjunt gran… Canvis de tàctica i, per tant, canvis de persones; d’aquelles persones que han pensat i amparat la tàctica. Entrenador, fora. Mànager esportiu, fora. Gent nova, saba nova. I un sistema de joc rendible: alhora ambiciós i prudent, ordenat i flexible. Aquest equip pot fer -i farà- moltes coses… Benvingut, doctor Carretero.
