He de dir-vos que el sopar amb en Joan Carretero va ser sensacional. L’organització de la trobada va ser excel·lent -felicitats, Dessmond i companyia- i l’speech del doctor no va trair les expectatives creades. En Carretero parla clar i català, sense embuts. La seva prioritat és el benestar de la gent que l’envolta i creu que, en aquest sentit, la independència és l’única via que faria del nostre un país millor. Sense complexes. Ahir, veient un munt de blocaires interessats pel sobiranisme -una seixantena, crec- vaig arribar a la conclusió que no anem escassos de gruix teòric. Possiblement el que ens falta és posar fil a l’agulla. I un repunt de líders serà la conseqüència lògica. Perquè hi ha més Carreteros en potència a Catalunya. 

La societat actual ha creat uns monstres anomenats partits polítics. Són unes de les poques organitzacions que mantenen obertament una meritrocràcia mal entesa; qui puja no és qui està més preparat, sinò qui pica més pedra i va fent més contactes. El mèrit, per tant, és caure bé i construir una bona xarxa de suports: el cantó fosc i pervers del somni americà. En Carretero va parlar ahir sobre això, quan es referia a la inexistència de gruix teòric a ERC: “Jo preguntava la nostra posició sobre la llei electoral i no em deien res”, crec que va ser una de les cites literals del doctor, quan parlava del seu pas per Governació.

A mi, la nit d’ahir em va omplir d’il·lusió. Vaig veure que hi ha professionals de diferents sectors, moltes vegades allunyats del mundillo polític, que es preocupen pel futur de Catalunya i que volen treballar en un mateix sentit. Aquesta força jo crec que és molt important; organitzada, pot ser imparable. Perquè tot a la vida necessita una bona base, i després ja vindran les cames, el tronc, els braços,… Els peus de fang ja sabem que no porten enlloc, i el sobiranisme pateix una mica d’aquest mal. O més concretament, d’una certa aluminosi. Existeix una intelligentsia, que podríem denominar històrica, que s’està perdent poc a poc (les morts són inevitables). I aquesta fuita, els partits no la tapen, perquè els interessa més fer professionals de la política que captar professionals per a fer política. Els interessa més el continent que el contingut.

Afortunadament, aquesta tendència està canviant, i ho està fent a través de la societat civil. Però no d’aquella formada per persones que es troben als Quatre Gats i, si fonessin totes les seves Creus de Sant Jordi, solucionarien el problema econòmic de qualsevol petit país de l’Àfrica subsahariana. El gruix teòric, la massa crítica, es troba al carrer. En l’arquitecte, en l’oculista, en el professor, en el petit empresari, en el periodista, en l’enginyer informàtic, en el comercial, en l’estudiant. Tots som la nova societat civil catalana que s’està implicant en la política de casa i, si vol, canviarà aquest país.

Necessitem líders? Sí. Però això, si tenim convicció, de ben segur que arribarà sol. En Carretero n’és un? Crec que sí, tot i que ell ha dit que pensa en presidir Esquerra i no en presentar-se a la presidència de la Generalitat (això ho hauríem de veure en un futur). Però insisteixo: entre nosaltres n’hi ha molts, de líders. Així doncs, si estem preparats, tenim gent amb carisma que ens pot liderar i tenim les coses clares, a què estem esperant? Fem-ho! Si estem convençuts, no hi haurà qui ens aturi. 

Your response: