Últimament hi ha una idea que em volta pel cap dia rera dia. Ja fa uns mesos que tinc aquest bloc obert, i us vaig anunciar a “l’inici de les emissions” que escriuria sobre la meva ciutat. Lamentablement, no he escrit gaire sobre ella, i volia trobar una explicació, perquè m’apassiona Barcelona i hi ha moltes coses sobre què podria parlar. Tanmateix, durant aquests mesos no he tingut gaire ganes de fer-ho. Per què? Per ràbia… Sí, sí… Per ràbia. Perquè em produeix una cremor d’estomac especialment molesta veure com una gran ciutat, que podria ser envejada a tots els racons del món, va esdevenint una més… I no vull que la meva Barcelona sigui la riota de tot el món perquè il·lumina poc els seus carrers, té túnels mal fets que fan esvorancs, reb la connexió ferroviària d’alta velocitat amb Madrid com si fos Mr. Marshall ressucitat, paga aigua a preu d’or que li porten en vaixells cisterna (des d’Almeria, a més),… I un etcètera massa llarg.
Amb la nominació per acollir els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona va experimentar un canvi espectacular. Un canvi que ens va portar a estar al mapa i que gent com en Woody Allen conegués un lloc que anys després seria l’escenari d’un dels seus films -és una manera de parlar, perquè segur que el senyor Allen ja ens coneixia d’abans-. La ciutat va recuperar la seva façana marítima amb l’aixecada de tot un barri nou, va modernitzar algunes infraestructures importants i va crear-ne d’altres, va intentar guanyar noves centralitats al seu si (i dic intentar perquè Glòries, que havia de ser el nou gran centre, encara és un tema més que pendent),… En definitiva, els barcelonins van rebre una injecció d’autoestima administrada per un alcalde anomenat Pasqual Maragall. Un senyor que, al marge de tendències polítiques, penso que creia -i encara creu fermament- en la necessitat de construir una gran capital de país, com ho és Londres del Regne Unit.
Els JJOO van ser el gran final de festa per a tot allò; la Champions League del 2006, per al Barça de Rijkaard. Però després va començar un lleu declivi. Imperceptible en un principi, però implacable en tot moment. Les baranes de la Vila Olímpica es van començar a rovellar i els engranatges de Barcelona no anaven ja del tot fins. La ciutat necessitava un nou impuls: més transport públic, noves infraestructures, un aeroport més gran,… Però qui comandava la ciutat havia perdut l’esma, possiblement perquè els enfrontaments amb el seu partit li robaven massa temps per reconfigurar el GPS. I al final va prendre la decisió fàcil: fugir. Abans va intentar deixar una nova recepta màgica: el Fòrum. Però les receptes màgiques només acostumen a funcionar bé del tot una única vegada.
Ara, la ciutat es troba en un moment realment preocupant. Moltes coses per fer, però molt poquetes coses concretades. Moltes promeses i pocs regalets, que arriben amb comptagotes. Una ciutat obscura per la nit, perquè volem ser sostenibles lumínicament; bruta quan hi ha partit de de futbol contra un equip anglès, perquè no només els deixem emborratxar-se sinó que a sobre paguem les cerveses; sense aparcament al carrer, perquè encara que paguem l’impost de circulació més car de l’estat, tenim pràcticament tot el rovell de l’ou pintat de verd o blau; amb una inflació de preus equiparable a la de les ciutats més exclusives del món;…
La situació m’entristeix profundament perquè té difícil solució, ja que el nostre lideratge està incapacitat. Políticament, Barcelona està paralitzada. El govern municipal no té una majoria suficient com per tirar endavant cap mesura important, i s’ha instal·lat l’anar fent. Per això crec que cal un canvi. I no parlo de canvi de partits necessariament, tot i que seria higiènic des d’un punt de vista democràtic; en Jordi Hereu i d’altres persones del PSC de Barcelona són gent preparada i que s’estima la ciutat. Però si no hi ha una reacció en poc temps, els problemes s’aniran multiplicant exponencialment i serà cada vegada més difícil aixecar cap… De moment, en Woody Allen ja no vol tornar a rodar aquí…
