Avui, un dels meus grups favorits. Es tracta dels Kraftwerk (web i wiki), d’estudi obligat per a tots aquells amants de la música electrònica, perquè podríem dir que ells pràcticament la van inventar. Ja n’hi havia molts d’experiments, però Ralf Hütter i Florian Schneider van aplicar el gust per les melodies típic dels professionals de conservatori; de fet és allà, a l’escola musical de Düsseldorf, on ambdós personatges es van conèixer, pels voltants dels 60. Jo vaig tenir el meu primer contacte amb els Kraftwerk l’any 1998, durant el Sónar. Treballava en l’organització i em va tocar seguir totes les jornades de concert a la Mar Bella als peus de l’escenari. Va ser aleshores quan van sortir uns iaios i van començar a sonar unes cançons molt ballables. Ells estaven darrera d’unes consoles, pràcticament sense moure’s tot i el ritme de la música. I mentrestant, les imatges coordinades amb el so anaven passant per quatre pantalles de gran format darrera de l’escenari.

Va ser brutal, i el detonant per comprar-me tota la discografia del grup. Temps després, l’any 2004, els Kraftwerk van tornar a Barcelona. Tot molt més modern -les consoles ja eren petits ordinadors Sony Vaio, teclats midi i taules de mescles, i hi havia una única pantalla gegant-, però ells, tan hieràtics com sempre. Vaig anar al concert, i va ser encara més brutal. Comparteixo amb vosaltres la cançó amb què sempre acaben els concerts. Es tracta de Music Non Stop, inclosa a l’àlbum The Mix (1991) com a remescla de Musique Non Stop i Boing Boom Tschak (Electric Café – 1986). Bon cap de setmana!