Us enrecordeu d’en John “Hannibal” Smith? Per als malalts de TV i friquis en general -com jo- no resulta complicat respondre… Era el cap pensant de The A Team, aquell quartet d’excombatents del Vietnam “que fueron apresados por un delito que no habían cometido”… Un personatge interpretat per George Peppard, l’inoblidable enamorat d’Audrey Hepburn al clàssic de Blake Edwards Breakfast at Tiffany’s (1961)… Doncs bé, el senyor “Hannibal” sempre acabava els episodis de la serie de televisió (que aviat es podria convertir en pel·lícula) dient una frase mítica: “M’agrada que els plans surtin bé”… Tota aquesta introducció surrealista per cantar les bondats de la preparació, la feina i els càlculs, enfront a una improvisació que sembla haver segrestat Catalunya.
Hi ha persones que són uns artistes en fer les coses sobre la marxa, sense pensar-les. Decideixen anar a cruspir-se a Lleida uns cargols a la llauna i, tot d’una, agafen a la dona i es foten 200 kilòmetres de cotxe per fer realitat el seu desig. La improvisació té la màgia de la sorpresa, i per això és deliciosa en certes facetes de la vida. Com quan enfonses la cullera en una deconstrucció de truita de patates i, quan te la fiques a la boca, realment sembla que t’estàs menjant una truita (l’enveja és molt dolenta, Santamaria!). O com fotre’s per postres una sopa de coco amb peta-zetas (grandíssim restaurant, Els Pescadors; a la Plaça Prim del Poblenou).
Improvisar, però, esdevé negatiu en segons quines circumstàncies. No val improvisar un sopar amb entrepans i Coca-Cola el dia del teu aniversari de noces. No és acceptable -ni recomanable- encomanar-se a l’atzar per superar una reunió amb el teu director general… Les genialitats neixen en un cop de sort (és una aposta ”tot a imparell” a la ruleta, per entendre’ns), però l’ordre -pensar les coses abans de fer-les i calcular-ho tot- també dóna molts rèdits; d’entrada, et dóna una xarxa de seguretat que, si caus del trapezi, evita mals pitjors. Perquè la improvisació és genial però perillosa al mateix temps: pot fer molt de mal.
La crisi de l’aigua a Catalunya està mostrant la pitjor cara de la improvisació política. Que no plou? Canonades, vaixells plens d’aigua a preu d’or, emergència nacional,… Que plou? Ja no fem la canonada, podem omplir les piscines, ja no hi ha sequera,… Declaracions i contradeclaracions de bon matí que queden obsoletes a la tarda, perquè es fan unes noves declaracions i contradeclaracions absolutament contraposades… “Que sí, que no, que caiga un chaparrón”, com deia la cançó infantil. Com pot ser que un govern prengui decisions estratègiques per al país a mesos vista i en funció de la meteorologia? Com pot ser que la nostra classe política -tota, sense excepció, encara que una més que una altra- hagi preferit el discurset demagògic en comptes de plantejar solucions a llarg termini per a un problema que ja es preveu fa anys? Això hagués estat treballar. Això hagués estat ser metòdic. Això hagués estat ser un patriota.
