Les properes setmanes seran molt interessants des d’un punt de vista polític, a Catalunya i a Espanya. D’aquí m’interessen especialment els congressos d’ERC i CDC, i d’allà el del PP. En clau catalanista, un resultat satisfactori de les cites congressuals republicana i convergent podria començar a treure el país de l’atzucac en què es troba. En clau espanyola, els populars decidiran si volen fer un partit de govern o consolidar una força frontista d’oposició passada de voltes. De com quedi el mapa a l’agost dependrà, en bona mesura, el nostre futur com a país. En aquest post parlaré de les forces catalanes…

1.- Esquerra Republicana de Catalunya: El seu 25è Congrés Nacional servirà per triar President i Secretari (o Secretària) General, cosa que hauria d’implicar, sigui quin sigui el resultat final, una remodelació profunda de la direcció del partit. Jo espero que en Carretero guanyi protagonisme, en detriment sobretot d’en Puigcercós. En aquest sentit penso que el sector Carod té, en part, la paella pel mànec; si decideixen assumir un paper secundari i atorgar el lideratge al doctor de Puigcerdà, salvarien la seva carrera política i, de pas, feririen greument els seus rivals més acarnissats dintre del partit. A més, el de Cambrils agafaria l’aire que ara pràcticament no té per poder optar a la Presidència de la Generalitat a les properes eleccions catalanes -recordem que en Carretero no vol, en principi, cap càrrec fora del de President d’Esquerra-. Així doncs, la candidatura al 2010 (o abans) i/o la secretaria general podrien ser moneda de canvi per a sol·lucionar el trencaclosques.

Cal vigilar amb lupa els moviments del tàndem Bertran-Renyer perquè si, com diuen alguns, és un submarí d’en Puigcercós, jugarà un paper de mosca collonera que podria acabar amb les opcions d’en Carretero. I la militància hauria d’estar ben segura que aquest home, al qual vaig tenir la sort d’entrevistar quan era Conseller de Governació i de sentir fa poc en un sopar organitzat per en Dessmond, és el polític honest i amb idees clares que necessita ERC al capdavant. Això sí: sempre que es vulgui un partit modern i que lluiti per avançar nacionalment, és clar…

2.- Convergència Democràtica de Catalunya. Aquesta és l’altra gran cita política a casa nostra. En ella considero importantíssim que les tesis sobiranistes guanyin pes, com l’Àngel Colom assegurava ahir que passaria, en una entrevista a La Vanguardia. No sé si aquí són tan importants els noms com el fons: que CDC accepti clarament el dret a decidir (que sí volem estat propi) i enforteixi des d’un punt de vista polític els fonaments de la Casa Gran del Catalanisme. Però en tot això, hi ha un nom que ha d’agafar tota la volada possible: en Mas crec que ha de jugar un paper determinant, com a líder indiscutible del partit. Aquesta necessitat pot significar jubilar definitivament el President Pujol i condicionar molt la federació amb Unió Democràtica (o trencar-la d’una vegada sense preguntar). Són decisions difícils, però el país ho reclama.

Per últim dir -com ja he dit més vegades en d’altres posts- que resulta indispensable que tant ERC -sobretot- com CDC acabin amb l’odi cainita que ha permés que arribem a la situació en què ens trobem ara, amb un Estatut menyspreat, un PSOE enfortit a Madrid que condiciona de forma determinant tot allò que s’ha de fer a Barcelona i, per sobre de tot, un país immers en un ridícul profund.

Del PP ja en parlaré aquesta tarda, però només avanço una cosa: no vaig anar desencaminat quan deia que al despatx de Rajoy “huele a muerto”, just després de les eleccions. Encara que a nosaltres potser ens interessaria que el gallec es mantingués…