Finalment, en Carretero no ha pogut guanyar. RCat ha tret uns resultats espectaculars, això sí. Però el creixement meteòric dels últims mesos no ha estat suficient per batre l’oficialisme. Això, des del meu punt de vista, no és una bona noticia per a ERC. Puigcercós ha estat, segons reconeix tothom, l’estratega que ha dissenyat els dos tripartits i que, com a conseqüència d’això (o concretament de la poca coherència amb què s’ha actuat, perseguint l’objectiu d’aferrar-se a la cadira i la catifa), ha dilapidat bona part del suport electoral guanyat l’any 2003. A partir d’aquí, només queda preguntar-se una cosa: Quo vadis, ERC?

Coincideixo amb tothom: el procés electoral d’ERC és un exemple a seguir. Quan parlo d’un partit desorientat, deixo al marge aquesta essència democràtica que impregna les seves estructures. Esquerra -la seva militància- no acaba de trobar el camí perquè ha triat el continuisme: perquè ha optat per revalidar la línia d’assimilació amb el socialisme que ha defensat l’executiva nacional del partit durant els últims temps. En lloc de competir amb el seu valor diferencial com a bandera -l’independentisme-, la formació republicana -la seva militància- s’entesta en intentar emular la competència, sense poder arribar al seu nivell -el PSC porta molts anys fent de partit d’esquerres i de govern, i CiU ha practicat durant molt de temps el ‘peix al cove’-. ERC -la seva militància- no veu que això de arrossegar els socialistes cap al catalanisme és una pamema, perquè el PSC mai no havia estat tan espanyol com ara? ERC -la seva militància- no por acceptar que Convergència i Unió té una salut molt resistent?

Per què ERC -la seva militància- ha triat Puigcercós i Ridao per encapçalar el partit? Al marge de les pressumptes intrigues internes per aplegar vots al més pur estil caciquil -l’existència de les quals no puc assegurar, malgrat que algunes persones les han denunciades en més d’una ocasió-, el mapa electoral és relativament fàcil d’explicar. En Puigcercós portava molts anys treballant-se el partit -la seva militància- i això, com va passar amb en Montilla en el seu moment al PSC, és igual a èxit pràcticament assegurat. A més, i tot i que en teoria totes les candidatures han tingut igualtat d’oportunitats, el President electe ha disposat de l’estructura del partit durant tota la campanya (com és comprensible si ets Secretari General, dit d’altra banda). Però el factor distorsionador que ha acabat de lligar-ho tot ha estat el tàndem Uriel-Renyer. Sigui o no submarí ( o dit d’una altra manera, sigui o no fruit d’una tàctica del mateix Puigcercós), Esquerra Independentista ha fragmentat el vot dissident. I ja se sap: un enemic disgregat és un enemic gairebé vençut.

A partir d’aquí, com deia: Quo vadis ERC? Esperem que en Puigcercós faci allò que diu: aplegar totes les veus del partit en una executiva plural i, sobretot, tenir en compte un missatge clar de bona part de la militància (gairebé la meitat): que el Govern d’Entesa no es pot mantenir sense establir condicions, que s’ha de revisar el grau de cumpliment dels compromisos, i que, si cal, s’hauria de tornar a redactar l’acord. Malauradament, però, tant en Ridao com el mateix Puigcercós s’han afanyat a remarcar que Esquerra no trencarà el Tripartit i esgotarà la legislatura. Molt rotunds els veig, tot i que diguin que volen revisar algunes coses a la tardor. I si la revisió no va bé?… O ja està tot lligat?… Aviam com va la segona part del Congrés d’ERC el dissabte proper.

PS: Una última cosa. Estic molt indignat amb el tractament mediàtic dels resultats electorals d’ERC: sembla que en Carretero sigui pràcticament invisible. Els cas més vergonyant, la noticia de Catalunya Informació el diumenge al migdia; us faig un resum telegràfic: victòria per a Puigcercós i derrota per a Carod, el primer ja ha mostrat la seva disposició per parlar amb el segon, el PSC i Iniciativa creuen que es reforça el Govern d’Entesa. No hi falta algú? I el segon classificat, amb un suport molt ampli? Puigcercós no ha de parlar amb ell?… Indignant!