El transatlàntic ERC (em permeto utilitzar la metàfora d’en Joan Ridao) ha sortit de les drassanes -el XVè Congrés- amb vies d’aigua per tot arreu. Desunió, executiva monocolor, intrigues cutres amb missatgets de mòbil, caïnisme del bó… En resum, i malauradament, Esquerra no ens ha defraudat. Ha estat fidel a la seva trajectòria caníbal i s’ha destrossat el cos a mossegades. La cosa seria preocupant si no fos perquè hi ha un senyor que es diu Carretero i que, ara sí, pot representar el futur del partit. Només ha de mantenir-se ferm en les seves posicions i esperar.

Penso que el tema ha quedat prou clar. En Puigcercós no ho tindrà fàcil, perquè en Carod vol ser candidat -no es rendeix- i hi ha un sector, prou important del partit, el silenci del qual no es compra amb càrrecs ni quotes. El nou President d’ERC ha de tenir clar que, si vol tenir alguna possibilitat de no estimbar-se com a cap de llista en unes hipotètiques eleccions catalanes, ha d’incorporar gran part de les idees de Carretero al full de ruta del partit. Si no, la caiguda pot ser majúscula, perquè bona part de l’electorat -no qui milita, qui vota- fa la mateixa lectura que el doctor de Puigcerdà.

Estic d’acord amb aquells que diuen que ERC ha de deixar de banda la cridòria i ser un partit seriós (Benach, Carod, Puigcercós,…). Però això no crec que passi per la tesi que proposen tots ells: consolidar la governabilitat del país amb un pacte sense condicions. Ells són els que no han estat prou seriosos. Si ho haguessin estat, Esquerra hauria sortit del govern Maragall en el moment en què no podia recolzar el nou Estatut, i molts d’ells haurien presentat la dimissió després d’uns resultats com els registrats en les dues últimes comteses electorals. Ser seriós és ser coherent i ferm, com ho van ser molts dels exvotants i exmilitants quan van decidir abandonar el vaixell. Cal tornar a les drassanes, reparar les fuites i tornar a salpar. I això passa per preguntar-se: “Què hem fet malament per trobar-nos en aquest naufragi?”… Després, Carretero.