Avui escriuré sobre el meu avi, una figura molt important per a mi, pel paper que va jugar durant la meva infantesa. Ell em portava al cole cada dia i restava puntual a la porta quan tocava la campana, per tornar-me a casa sa i estalvi. També m’acompanyava al club de natació, i m’esperava amb un Bollycao a la mà fins que sortia, amb els ulls injectats en sang a causa del clor de la piscina (recordo la meva resistència ferotge per posar-me ulleres, i les seves bronques per la meva tossuderia). Sempre s’ha preocupat molt per mi. Ha estat amb mi en tot moment. I jo, ara, vull estar amb ell, tot i que resulti complicat trobar la fòrmula adient.

Fa un parell d’anys, aproximadament, el meu avi va començar a patir un declivi que ja és del tot insalvable. El mal de parkinson i l’edat han format un cocktail implacable que dia rera dia l’ha anat pansint. Ara té 88 anys i no es pot moure del llit. Té les mans tancades i, després d’una última neumònia de quinze dies a l’hospital, ha perdut els pocs kilos de greix que aconseguia mantenir i, conseqüentment, les nafres (causades per una estada massa perllongada al llit) s’han multiplicat i agreujat. Ho menja tot triturat, des de fa una colla de mesos, i ha de portar una petita sonda per pixar i bolquers per a fer aigües majors. És una dependència 3-2, per a l’administració. Per a nosaltres, i sobretot per a ell, és un autèntic drama.

Ara està enllitat, en una residència assistida, després que ahir li donessin l’alta de l’hospital i busquéssim una solució in extremis (Parèntesi: Resulta que per als metges de la Clínica, el meu avi ja estava recuperat i, per tant, no hi havia cap altra possibilitat que facturar-lo cap a casa. D’altra banda, l’assistenta social que ens pertoca segurament pensa que el cas del meu avi no és especialment greu, perquè la vaig trucar per buscar un destí adequat per al meu avi -dient que era molt urgent- i encara estic esperant que em torni la trucada). Ha passat la primera nit allà, a la seva nova habitació, i la meva iaia i la meva mare estan destrossades, perquè creuen que el meu avi hagués volgut acabar els dies a casa seva, amb la seva familia. I perquè se l’estimen molt, i en circumstàncies així són més conscients que mai. Jo també. Sé que el meu avi ho sap, tot això. I també sé que entén el que estem fent, perquè és un home força inteligent i cultivat; sap que és el millor per a ell i per a nosaltres, als quals ens estima amb bogeria. Però no deixa de ser dur.  

Necessitava escriure tot això perquè aquest bloc també m’ha de servir per buidar el pap personal, de tant en tant. Explicar el cas del meu avi per fer-vos veure, a tots els que llegiu el post, que no hem d’oblidar-nos mai dels nostres grans. Ells ho han donat tot per nosaltres i es mereixen que ho donem tot per ells, especialment en els últims moments. Que no se sentin sols… T’estimo, avi.