Òmnium Cultural celebra avui al vespre un acte mecaguncony, com també ho van ser la trobada de l’IESE en què molts empresaris van reivindicar un aeroport internacional per a Barcelona o les diferents manifestacions multitudinàries pel dret a decidir. La societat catalana i catalanista en el seu conjunt -formada per persones riques, modestes, de families amb renom o de cognom usual- ha demostrat abastament que, quan es tracta de fer un cop a la taula i dir mecaguncony, ho fa i cap problema. Catalunya és una cèl·lula latent i espera ordres.
Òmnium ha convocat a més d’un miler de persones aquest vespre al Teatre Nacional de Catalunya, per demanar unitat davant d’una més que probable sentència contrària a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional espanyol. Es tracta de mostrar als polítics que, si ho vulguessin, podrien liderar un exèrcit nombrós equipat amb l’arma més letal: la raó. Jo, que sóc català d’una fornada relativament nova -i independentista bastant recent-, trobo sorprenent que amb un bagatge com aquest, Catalunya continui bloquejada. Sigui per l’absència de líders, sigui per una disparitat de criteris que provoca desunió (vegis l’affaire ERC), sigui per una madriditis malaltissa, sigui per una idea antiquada del catalanisme,… Sigui per la raó -o la remescla de raons- que sigui, la realitat és que el país no acaba d’avançar.
Més d’una vegada (en posts d’aquest bloc o en converses informals) he afirmat que encara ens trobem en un moment històric en el qual es poden fer moltes coses. Ha quedat demostrat que la idea de Catalunya com a país és cada vegada més engrescadora, i atreu persones que fa una colla d’anys fins i tot eren capaces de botar d’alegria amb un gol de Butragueño vestint la samarreta de la selecció espanyola al Mundial de Mèxic’86. Per què? Doncs perquè el projecte espanyol s’ha mantingut en la intransigència i segueix sent una manera de veure la realitat pròpia d’altres temps. Davant d’això, Catalunya és la modernitat.
Quin és el problema, doncs? Per què no avancem? Penso que, d’entre les raons que he enumerat abans -hi ha unes miques de cada una d’elles-, destaca l’urgència de renovar una mica el discurs. Cal reformular la idea de Catalunya mitjançant la combinació de la teoria tradicional i les noves realitats. Perquè allò que sempre ha estat atractiu per modern, si no es va renovant, pot acabar esdevenint carrincló. S’ha d’insistir en que el projecte catalanista és sinònim de crear, entre tots, un país avançat que mira cap a Europa. Res de capficar-nos en debats estèrils sobre l’essència del país; aquesta essència ha sobreviscut durant anys de repressió sense declaracions grandiloqüents ni polítics embolcallats per la senyera en prime time. Si no deixem de remoure la identitat, els enemics ho seguiran tenint ben fàcil per titllar-nos de demagogs radicals (ho faran sense tenir la raó, però enganyaran molta gent, com fins ara, perquè diran que no ens preocupem dels problemes reals). En resum, crec que hem de deixar de justificar-nos per com som -som així i punt- i cal que insistim en com volem ser, donant respostes a les preocupacions del personal. Perquè hi ha molts que, malgrat no conéixer el noms de tots els Comtes Reis catalans, segurament voldrien ser el mateix que nosaltres però tenen un petit problema: encara no ho saben i ningú els ha fet obrir els ulls.
