Haver anat a viure a Sant Andreu té coses molt bones. A banda dels fets més evidents -el pis és nostre, és més gran, el barri és genial-, ara estic molt més lluny de la feina. I s’agraeix, perquè el trajecte de 40 minuts entre caminar, metro i tren pot ser molt prolífic. Quan vaig a peu, iPod. I quan vaig en tren o metro, llibre. Ara estic llegint Gerardo Masana y la fundación de Les Luthiers, un magnífic recorregut pels primers anys d’aquest grup argentí d’instruments informals (web i wiki) que ha sapigut mesclar la bona música amb el bon humor.

L’obra és un autèntic exercici d’amor de Sebastián Masana envers el seu pare, Gerardo ”el Flaco” Masana, fundador de Les Luthiers que va morir prematurament -amb només 36 anys, de malaltia- sense veure l’èxit rotund de la seva criatura artística. El treball és exhaustiu -Sebastián es periodista- i resulta molt interessant per als fans del grup com jo, ja que permet entendre millor les raons que van portar uns universitaris i músics brillants a optar per la comèdia, aconseguint un triomf inapel·lable poc temps després. Tot gràcies a Gerardo Masana, un autèntic geni… Això em fa pensar en la quantitat de genis que deu haver-hi pel món i que no coneixem (o no arribarem mai a conèixer). L’èsser humà la caga molt, però ja és hora que ens fixem en les nostres virtuts, que també les tenim. Som especials. Som extraordinaris. “I això no només és verídic, sinó que a més és cert”, com diuen Les Luthiers en un dels primers temes d’ells que vaig sentir… Per rebre el cap de setmana, rialles. Us penjo en dues parts El Poeta y el Eco. Salut!

 

PS: Per cert, embrononón vol dir tia bona, segons els argentins…