Els diaris (trio el link de l’Avui) publiquen les balances fiscals versió Castells, que confirmen el que molta gent porta sospitant durant anys i panys: el lladronici ha superat límits còsmics. I sí, dic lladronici. Perquè això no és solidaritat, és una fuita descontrolada en què hi ha un paganini del suministrament mentre uns altres beuen gratis (l’exemple de l’aigua potser no és el més apropiat, ho sé, però avui estic força… molest). Aquesta noticia -que no és noticia, remarco- i diferents episodis personals em fan insistir en una idea que de ben segur la gent més intel·ligent i culte -i veterana- dintre del catalanisme repeteix en les seves tertulietes: per guanyar la independència cal guanyar-se a la gent, i per guanyar-se a la gent hem de mirar la butxaca.

Repeteixo: Sé que no dic cap cosa nova. Però mai no es peca d’insistència… Ahir vaig agafar dos taxis per anar i tornar de l’Hospital Quirón (estic rebent un tractament contra l’al·lèrgia, i he d’anar-hi freqüentment). El taxista d’anada era de Cornellà, castellanoparlant. El de tornada, no sé d’on era i paralava un català un punt macarrònic (però català, at last). Tanmateix, amb els dos vam tenir converses que, des de diferents punts de vista, van acabar derivant en els diners… Els sentiments són molt importants però, què és el que em fot més? Que em toquin els quartos.

És evident que hi ha molts catalans que volen que el seu país sigui independent per una qüestió més sentimental que una altra cosa -o, si es vol, que tenen perfectament alineats els motius corresponents a l’imaginari amb tot el vessant pragmàtic de la cosa-. Però trobo que és igual de palmari que, si volem que hi hagi una majoria àmplia de persones que aprovi la independència de Catalunya, hem de repetir cada dia cent vegades: “Amb un Estat propi viurem millor”. Ras i curt… La pedagogia direcció Madrid s’ha demostrat inoperant (la vexació es manté governi González, Aznar, ZP o una cabra). Doncs mostrem el camí als que viuen amb nosaltres. No formem capelletes sectàries. Tots som catalans i tots podem formar part d’un projecte. Amb els diners com a argument, s’hi apuntarà més gent de la que podem imaginar.

Ahir, també vaig pensar en una altra cosa, quan anava en bus cap a la feina i contemplava el moviment habitual de Diagonal-Maria Cristina. De debò canviaria tant el panorama amb la independència? Doncs no: els dies continuarien tenint 24 hores, seguiríem patint embussos de trànsit, la majoria aniríem a treballar pel matí, els diumenges esmorzaríem xocolata amb xurros, i passaríem els estius a Calafell o Begur,… Què seria diferent, doncs? Que probablement tindríem un país molt millor, des del punt de vista col·lectiu: amb millors infraestructures, amb millors hospitals, amb un control directe d’aquelles polítiques que ens preocupen -i que ara dirigeix un paio des de Madrid que segurament mai ha trepitjat Alcarràs-, amb millors ciutats… Potser sí o potser no. Jo m’ho crec.

I tot això, a quin preu? Doncs certa incomoditat d’Espanya al principi, segurament. Però ho acabarien acceptant, perquè més aviat del que ens pensem apareixerien una vegada més els diners i ho arreglarien tot. I els anys tot ho curarien… Amb Espanya no hem d’estar barallats; jo no ho vull, ans al contrari -la meva familia és d’allà-. Com deia la frase de capçalera d’El Padrino: “No es personal. Solo negocios” . Hem d’economitzar tota aquesta història. El dia que siguem independents, la senyera onejarà per tot arreu, i hi haurà gent amb la gallina de piel per aquest detall. Però el més important és que els quartos tornaran a les nostres butxaques. Ser independentista no és una qüestió de pàtries, és una qüestió de necessitat.