Des que es va poder comprovar que això del tripartit no acabava de rutllar, han estat molt freqüents les crítiques ferotges dirigides a ERC (com a element propiciador clau de les dues versions de govern d’esquerres, malgrat arriscar-se a perdre definitivament la seva credibilitat en l’independentisme). Jo mateix, des d’aquesta humil tribuna, més d’una vegada he escrit sobre aquesta qüestió, amb tot el dolor del meu cor. Ara, però, no toca fustigar els de sempre. En aquest bloc ningú se’n salva; ni tan sols aquells que tenen un pes polític que voreja l’anècdota i porten anys i panys alimentant una imatge d’assimilació amb el PSC d’una obvietat tan clara que, en molts casos, fa que criticar-los sigui una tasca feixuga.
Resulta que el nostre estimat país es troba again -no és el primer cop en l’últim lustre- davant d’un match ball. Si primer van ser diferents episodis que es van donar durant l’elaboració de l’Estatut, o l’aprovació del mateix, ara toca el nou finançament, la veritable urgència de Catalunya tenint en compte el raquitisme galopant que pateixent les arques públiques a casa nostra. Una vegada més, el govern de l’Estat es fa l’orni i deixa passar les hores, els dies, els mesos. Una vegada més els partits catalans s’exigeixen unitat -i la demanen també al poble català en el seu conjunt- per reclamar un tracte just. I una vegada més hi ha uns que, en una reunió a les fosques, decideixen allargar el partit (multiplicant, conseqüentment, el risc de perdre’l). No dic que tota la pista fos per nosaltres i només calgués esmatxar, però… calia fer aquesta deixada? No m’estranya que s’hagi quedat a la xarxa.
Aquest cop ha estat Iniciativa. D’altres vegades són d’altres, però aquest cop són aquells que diuen que són l’esquerra de debò, que demanen fermesa quan es tracta de defensar el poble saharaui, que aposten per una nova cultura de l’aigua i al final han d’agenollar-se davant de la Moreneta per implorar quatre gotes de pluja (ells, que la majoria no són creients)… Ja n’hi ha prou! La irresponsabilitat no ha de sortir de franc a ningú… L’altre dia llegia una carta d’un lector en què criticava en Carod per col·locar el seu germà com a director de la Casa de Catalunya a París. Em semba bé denunciar això (cal dir, però, que tots ho faríem, això d’ajudar als familiars estimats; qui digui el contrari estarà mentint)… Però el mateix criteri de denunciar aquestes errades, ens obliga a no perdonar les que fan uns altres que la caguen igual o més. Els pets d’en Carod fan tanta pudor com els de qualsevol altra persona!
Afortunadament, encara hi ha mitjans a casa nostra que no eviten titllar de gran error el moviment d’ICV (Tian Riba a l’Avui, editorial d’El Singular). I espero que cada vegada més gent vegi què fa aquesta gent, amb un pes electoral inversament proporcional al seu pes governamental. Segur que seguiran havent-hi progres País-Verdi que els seguiran votant per asserenar el seu cor, i després tornaran al seu àtic de Torrent de l’Olla amb Montseny per prendre’s un vermut a la terrasseta. Però jo encara crec -us pot semblar sorprenent la meva inocència- que hi ha gent que decideix el seu vot també pels fets, i no només per les bones paraules. I els fets són els que són… A més, abans que votar l’actual ICV, potser paga més la pena votar el PSC, que són els que, al final, remenen les cireres de debò.
