El meu sincer condol als familiars de les víctimes de l’accident de Barajas. I tots els ànims i millors desitjos per a aquells que esperen bones noticies a la sala d’espera d’un hospital. Però sentiments a banda, obligats en un cas així, m’agradaria aprofitar aquest post per fer vàries consideracions breus sobre el tractament periodístic que s’està donant a tot això.

1.- Sobre el morb. Això sí que és una crosta difícil d’arrencar dels mitjans. Com pot ser que, només poques hores després del sinistre de l’avió, els responsables de les versions online de mitjans com El País o El Mundo tinguessin l’estomac suficient per col·locar entre els seus primers titulars perles del tipus: “Els cossos encara estaven cremant; no els podíem ni recollir” o “L’avió estava ple de cossos carbonitzats”? Per què els periodistes assetjen els familiars com si fossin Ana Obregón, en un moment que exigeix un respecte rigorós? Són dades primordials que la societat necessiti conéixer? Jo crec que no. És informació absolutament banal -i groga- que també es manté avui, amb la comparació del lloc de l’accident amb un camp de batalla o atrocitats com explicar que els cadàvers estaven escampats a trossets pel camp i el foc els havia desintegrat i fos amb la flora de la zona. Ja ho deia en Xavier Sardà: Tot per l’audiència. Quina vergonya!!!

2.- Sobre el desplegament. Els mitjans de comunicació fan coses difícils d’entendre, en moltes ocasions. Cal que un diari tingui en nòmina una persona per seguir les vacances de la familia reial a Mallorca? No seria millor abocar-se en qüestions més trascendentals? Doncs quan es produeix una tragèdia com la de Barajas, també es produeix un efecte de sobredesplegament, des del meu punt de vista. La porta del recinte Ifema, amb furgonetes carregades de restes humanes, és un punt de connexió imprescindible? Té sentit que un periodista ens expliqui que els familiars estan molt tristos i retransmeti en directe l’arribada de cotxes fúnebres?

3.- Sobre el seguiment. La primera noticia és l’accident. La segona la conformen les víctimes. La tercera engloba les reaccions en forma de mesures per part de les autoritats, de l’empresa afectada, etcètera. I inmediatament després -estic d’acord amb en Xavier Bosch- es troben les raons del sinistre. Aquesta ha de ser la preocupació dels periodistes des d’ara mateix: arribar a saber com va passar tot, per què i totes les derivades que calguin. No obstant això, vull fer una petita puntualització. Les conspiracions estan molt bé com a argument per a pel·lícules i, de tant en tant, fins i tot són l’explicació de fets reals. Però siguem una mica realistes abans… Accident d’autocar en què moren 60 persones; el conductor no havia begut però anava massa ràpid, i va perdre el control en un a corva perillosa: cas tancat. Avió sinistrat en què moren més de 100 persones; la revisió oficial de l’avió va ser fraudulenta, la plantilla d’Spanair està sota mínims i per això no es van prendre totes les mesures de seguretat pertinents,… No podria ser que l’avió d’ahir s’enlairés, poc després comencés a cremar un motor en el moment crític i el comandant intentés una maniobra d’emergència sense èxit? És possible que no existeixi cap mà negra en tot això i sí una mala sort catastròfica? L’avió és el mitjà de transport més segur, no el mitjà de transport infal·lible. És veritat que les intrigues complicades són més interessants per als periodistes, enganxen més al públic i obren tot un ventall d’oportunitats als estudis cinematogràfics… Però el periodista té un compromís amb la veritat, i aquesta no sempre pot ser una model despampanant de proporcions caribenyes i fesomia grega.

Que els periodistes investiguin i ja se sabrà què va passar realment.