Sigui dit per avançat, i després d’haver escrit sobre el tema en alguna altra ocasió, que no tinc cap vinculació amb el Laportisme, no conec en Joan Laporta personalment ni cap dels seus màxims col·laboradors, i defensar-lo no em suposa cap benefici personal. Per no ser, no sóc ni soci, tot i que gràcies als abonaments dels meus sogres pugui anar al Camp Nou sovint. Però des d’un punt de vista periodístic i fins i tot social, no em puc estar de denunciar la persecució acarnissada que està patint l’actual President del F.C. Barcelona des de fa alguns mesos -hi ha gent que assegura que des que va guanyar les primeres eleccions, però tampoc caldria fer un gra massa: presidir el Barça no ha de ser fàcil.

Les crítiques -que encara continuen i, de ben segur, continuaran- sovintejen per qualsevol detall, des de la gestió esportiva i econòmica del club a un escalfament de boca a la llotja d’un camp de futbol, passant per un suposat despotisme envers el seu xòfer, la col·locació al club d’un familiar d’extrema dreta o un episodi d’exhibicionisme a l’aeroport d’El Prat. No voldria semblar malpensat, però jo em pregunto… És possible que a Catalunya hi hagi persones amb qui tothom s’atreveix i d’altres que són absolutament intocables? No posaré exemples del món del futbol, perquè històricament no he estat un gran seguidor de la premsa esportiva, tot i que ara m’hi he enganxat força i me la miro… Faré paral·lelismes amb el món de la política. Un món en què, per cert, les dimissions no acostumen a donar-se i si les urnes parlen, ja no hi ha res a dir.

1.- Gestió. Resulta que en Laporta, suposadament, ha gestionat el club fatal. Malgrat l’existència d’uns comptes sanejats i un balanç en títols envejable, s’acostuma a posar l’accent en els aspectes negatius: la venda de béns inmobles, els dos anys de sequera per part del primer equip de futbol, el balanç també pobre de les seccions, el vot de censura superat per la mínima, l’assamblea d’ahir,… Els principals diaris esportius insisteixen dia rera dia… Aquí va el paral·lelisme… Parlaré de Catalunya. Les administracions perden quartos, sempre… Veritat que aquest és el secret perquè l’exercici següent t’augmentin les partides. Però si es mira en què es gasten els diners, un es posa vermell i tot.

Un exemple proper en el temps: l’estudi sobre la felicitat dels catalans encarregat per Relacions Institucionals (prop de 18.000 euros). Exemples de fa uns anys: la col·lecció d’enquestes sobre intenció de vot o l’informe sobre gustos polítics de periodistes, amb CiU al Govern. I no vull oblidar les adjudicacions d’obres o treballs a tercers, una autèntica vergonya que apareix a les planes dels diaris només quan la Sindicatura de Comptes fa públic algun informe o es liquiden els pressupostos municipals: particions per no superar el mínim que obliga a fer concurs (per poder adjudicar a dit), modificacions de projectes que disparen el pressupost inicial, redacció de projectes abans que s’adjudiquin els contractes, etcètera.

Les administracions cometen “irregularitats”; si fossin vulneracions de la llei hi hauria sentències. Per això, els mitjans de comunicació haurien de ser “gotes malaies” que dia rera dia denunciessin aquests casos, sense defallir. La gestió d’en Laporta ha estat dolenta? Així per sobre, diria que ha estat correcta, tot i que no sóc un expert. Però tinc clara una cosa: Si la premsa generalista d’aquest país fos la meitat d’implacable amb l’administració pública que ho està sent la premsa esportiva amb el President del Barça (i els mínims exigibles fossin els mateixos), dita administració es veuria obligada a no cometre ni una sola errada.