Seguim amb la recerca de paral·lelismes entre el cas Joan Laporta i el món de la política, després del primer post.

2.- Fatxenderia, despotisme i inconveniència. Laporta serà vexat per sempre més pel seu ja històric discurs a la trobada de penyes de 2008 (el conegut popularment com “¡¡¡Al loro!!!”). Ja ningú a la ciutat no dubta que és un dèspota amb les persones que treballen per a ell (l’escena a Francesc Macià-Urgell, que ningú que jo conegui va veure en directe, ja és història sagrada). I, per acabar-ho d’arrodonir, haurà de pagar durant tota la seva vida l’episodi histriònic a la llotja de Manchester… Tornem a la política per veure exemples molt il·lustratius. En Felipe González, en un mítin de fa una colla d’anys va dir que José Maria Aznar i Julio Anguita eren la “misma mierda”. Maco, oi? En José Montilla va titllar de sectari en Xavier Sala-Martín durant una entrevista i el va deixar penjat sense acabar. En Toni Bolaño (excap de comunicació de l’oficina de Presidència) va amenaçar i insultar un periodista destacat del país per una informació que havia signat. La dona d’en Jordi Pujol ja és coneguda pels seus reiterats comentaris despectius sobre la inmigració, o pel peculiar sentit democràtic que demostra quan assegura que el tripartit no és un govern legítim. En una entrevista amb el President dels EUA, George Bush, José Maria Aznar va posar els peus sobre la taula com si estigués a casa seva.

Les crítiques als polítics en aquest capítol acostumen a ser efímeres: una setmaneta de polèmica i ja està: Si no oblidat, sí enmagatzemat i acumulant pols. En canvi, el senyor Laporta porta perseguit per la mateixa ombra des de fa anys. No és injust? Jo crec que una mica… Una vegada més: nivell d’exigència desigual segons qui és el protagonista de la història.