Després de les dues setmanes que m’ha tocat viure, amb el traspàs del meu avi, la veritat és que ho relativitzo tot molt més. Aquesta trobo que és la reacció lògica derivada de la mort o malaltia de qualsevol ésser estimat… La vida és el regal més preuat que ens poden haver fet mai, i hem de viure-la intensament, com si cada segon fos l’últim. Tota la resta de coses forma part del decorat… Ara el meu avi no hi és, i l’aigua segueix brotant; de moment, el Bruno -el meu primer nebot- ha nascut. I és maquíssim, el punyetero… Comprovar que hi ha coses importants i coses que no ho són serveix per analitzar acuradament fets com els que es van donar dissabte passat a l’Estadi Lluís Companys.
No parlaré de les errades arbitrals (menys de les que s’han convingut, amb el reglament a la mà), ni de la poca professionalitat d’alguns periodistes (que no fan les preguntes que toquen quan toca; Casares, per què no li vas preguntar el Luis Garcia si havia colpejat en Víctor Valdés en la jugada del gol?), ni de la ingorància d’alguns jugadors de futbol (que segurament no serien jugadors si el talent el tinguessin concentrat al cap i no als peus). Ni tan sols em referiré a l’enèssima injustícia amb en Joan Laporta (qui, en aquest cas concret, és culpable de fer fora del Camp Nou tots aquells indesitjables que tinguin la violència com a full de ruta) o a la irresponsabilitat d’alguns directius de clubs de futbol incendiaris (dels quals se sap positivament que el talent no el concentren ni als peus). No podria afegir res de nou.
El futbol hauria de ser, com qualsevol altre esport, una activitat noble; un joc en què guanya el millor i, després del temps reglamentari, tots ens donem la mà i marxem a sopar plegats. És trist veure com hi ha clubs que encara, amb tot el que ha passat -i en el seu exestadi especialment, amb desenllaç ben tràgic-, no extremen al màxim la seguretat en els seus recintes. Resulta desesperant que la policia no protegeixi els ciutadans com cal perquè, quan percep l’amenaça -reitero: abans del partit, als afores de Montjuïc-, no bloqueji l’entrada d’aquests brètols a l’Estadi Olímpic. No hi ha excuses, ni per a l’Espanyol (que ja sabia que aquesta gent portava objectes perillosos abans que entresssin al camp) ni per als Mossos (que de vegades, amb això del mal menor per evitar el mal major, semblen ballarines en comptes de policies).
Però sabeu què m’entristeix més de tot això? Que ens referim a un partit de futbol. Un trist partit de futbol… La vida és molt més que això… I hauríem de pensar-hi sovint. D’entrada, si ho féssim abans de les desgràcies, n’hi hauria algunes que possiblement no les hauríem de plorar.
