Aquest cap de setmana he tingut una experiència d’aquelles que em resultarà difícil d’oblidar, per esperpèntica. Ho deia en un apunt de fa poc, quan parlava de la mort del meu avi: hi ha coses importants a la vida -poquetes i, si som puristes, una- i després ve tota la corrua de foteses. Ximpleries. Collonades. Quan llegiu aquest post entendreu per què busco nous horitzons professionals.

Resulta que jo treballo en una associació d’empreses i fem un newsletter mensual en què expliquem les nostres novetats. I resulta que en l’edició de setembre hi havia un text breu referint-se a una de les moltes companyies que són associades de nosaltres: una de molt important en el seu camp, a nivell estatal. El text era de quatre línies i quan l’estava redactant vaig decidir, com faig sempre -i ha de fer qualsevol professional, de forma gairebé automàtica-, utilitzar diferents fòrmules sinonímiques per no repetir el nom de l’empresa. Una d’elles feia referència a l’origen geogràfic de la mateixa.

Resulta que el capo d’aquesta companyia pateix de trastorns intestinals greus cada vegada que sent l’adjectiu que vaig utilitzar referint-se a ells, i el dissabte passat va decidir transmetre el seu enuig al nostre director general. Què va fer ell? ¿Aconsellar a la persona en qüestió l’ingrés inmediat en un frenopàtic, perquè segurament és una malaltia mental no reconéixer que has nascut en un lloc determinat -i la dolència encara és més greu si t’avergonyeixes d’aquest fet-? No. ¿Baixar-se els pantalons amb l’impresentable en qüestió, però fer creure posteriorment als seus treballadors que els ha defensat? Fred, fred… Sí que es va baixar els pantalons. Però va decidir transmetre fidelment la humiliació sodomita patida en forma d’enculades a tort i a dret. En una paraula: bronca.

He de dir que en 10 anys de contacte amb el periodisme, i havent treballat en vàries empreses de diferent tipus i condició, mai no m’havia trobat amb una situació així. És de pixar-se de riure i indignar-se al mateix temps. Des d’un punt de vista comunicatiu, totes les empreses tenen línies vermelles. I el periodista les interioritza i s’autocensura. No és que això m’agradi, però entra dintre de les regles del joc que has d’acceptar inevitablement. Ara bé: que una organització hagi de censurar-se perquè hi ha una altra empresa, indpendent de la primera, el president de la qual es molesta perquè s’utilitzi un adjectiu abosultament neutre… I que a sobre això sigui motiu de sermó… Això no és comunicació empresarial…. És surrealisme. Està jutificat que busqui una nova feina, oi? Doncs això.