Avui toca un post molt personal. La reflexió tindrà la voluntat de ser general, però tot el que escriuré farà referència al meu estat d’ànim actual -en relació a la feina-. Com ja haureu pogut llegir en les anotacions més recents, s’han donat una sèrie d’episodis a la meva empresa que no han estat gens agradables; no els he explicat tots, però la selecció que he fet crec que és prou representativa. Ahir. l’Ana em preguntava: “Com et trobes?”. I aleshores vaig buidar el pap. No em trobo bé, perquè la situació és surrealista. No em trobo bé perquè la meva motivació és pràcticament nula. I no em trobo bé -i això és realment preocupant- perquè cada vegada més sovint sento que no faig res de profit. És molt frustrant.
Per a algunes persones, treballar és un càstig. Van a la feina i, quan han passat les vuit hores, amb precisió cronomètrica, deixen anar el bolígraf, es posen la jaqueta i piren cap a casa. L’esforç, mínim. I les poques ganes, una tònica. En aquest sentit, estic ben d’acord amb l’opinió d’en Salvador Sostres: aquest tipus de paràsits ganduls no fan cap bé a la societat. Jo, tampoc és que sigui el treballador de l’any, i m’agrada sortir de la feina a l’hora que toca. Però crec que en el temps que porto de vida laboral mai no m’han pogut acusar de no mostrar disposició a fer les coses. Em considero un pencaire. I amb això no vull dir que no m’agradaria dedicar el meu temps a d’altres coses: segur que n’hi ha moltes, i de molt interessants. Però molt sovint he gaudit treballant, sobretot quan ho he fet de periodista. Perquè tothom que em coneix sap que m’estimo la meva professió.
Com em trobo ara? Com he dit al principi, no gaire bé. Per moltes coses, però sobretot -i aquest és el veritable problema de fons- perquè no sento que el que faig sigui important. No percebo que la meva feina tingui valor. Em sento part prescindible. Com un apèndix. Com aquelles peces del motor que els mecànics de competició estalvien als cotxes de ral·li perquè corrin més. No valoro la meva aportació al bé comú de la meva companyia, i tampoc veig quin paper jugo a la societat en un sentit més ampli.
Jo sóc periodista principalment perquè sempre he volgut ser-ho. Qui ho és té una voluntat obsessiva per saber la veritat de les coses: una curiositat molt accentuada. Però aquesta curiositat no neix de l’egoisme, sinó de les ganes d’ensenyar als demés una visió del món. És per això que valoro molt la contribució que puc fer des de la meva professió a la societat. I ara mateix -insisteixo- aquesta contribució considero que és propera a zero. A partir d’aquí, suposo que he d’animar-me i generar-me cada dia nous reptes que em facin trempar; potser matar el cuquet amb aquest bloc, com porto fent des de principis d’any. Però espero que es pugui donar un canvi d’aires en breu i la situació canviï. Vull tornar a aportar!
