Avui m’he llevat, com sempre, sentint en Basté. Vàries coses que m’han cridat l’atenció: L’avantprojecte de reforma del codi civil català, impulsat pel Govern de la Generalitat, estipula, entre d’altres coses, que els pares d’un fill adoptat comuniquin aquesta realitat a l’infant afectat abans que faci dotze anys. Paral·lelament, estem a punt d’aprovar el Pacte Nacional d’Immigració que, entre d’altres coses, preveu atorgar el dret de vot als immigrants en els comicis municipals i facilitar la nacionalitat espanyola després de cinc anys de residència aquí. Entre mig, un anunci del pla de foment del reciclatge del Departament de Medi Ambient, i després la fantàstica noticia sobre la intenció d’imposar una taxa per a tot aquell que vulgui que a les botigues li donin una bossa de plàstic. Tot això està molt bé, però… en els moments que estem vivint…. cal?…. i cal així?

Sincerament, em fa la sensació que des del nostre Govern de vegades s’equivoquen les prioritats o es plantejen malament. O simplement es comuniquen de pena, perquè una part del problema l’identificà molt bé en Saül Gordillo en un post recent: és ben cert que la comunicació també és un punt crític per a mi. Tanmateix, em preocupa molt més que l’executiu s’equivoqui prioritzant o dissenyi malament les seves estratègies. I les raons són ben simples. La principal, que es deixen de fer coses que són més urgents. La de fons, que no deixa de ser alarmant, és que al final trobaré normal que una persona de fora -espanyola, per exemple, però també anglesa, i fins i tot periodista del The Economist- pugui dir que els catalans hem perdut el nord i estem obsessionats amb foteses. Avui, sense anar més lluny, la meva companya de despatx -que és de Castella- ha utilitzat aquest argument i no he pogut rebatre-la.

Enteneu-me. Amb això no vull dir que les qüestions que he esmentat a l’entrada d’aquest post siguin poc importants; ans al contrari. Però sí que crec que hi ha -i precisament ara més que mai- prioritats que haurien de treure’ns molt més la son. En un panorama de crisi econòmica, amb ERO’s sobre la taula cada dia, amb l’atur creixent a un ritme imparable, amb un finançament sense pactar, amb infraestructures essencials molt endarrerides,… no crec que sigui responsable fer veure que, d’entre les coses més importants que fa el nostre Govern, el més destacable és això que he dit dels nens adoptats o el pla per animar a la iaia Maria a posar tres cubells de brossa a casa seva en comptes d’un.

De vegades el problema està en el plantejament i la comunicacio, perquè un pla fer a fomentar el reciclatge i l’estalvi energètic no seria rebut com una iniciativa hippie-happy flower si, per exemple, es fes conjuntament amb el Departament d’Innovació, Universitats i Empreses i fos més ampli, podent abastir l’eficiència en un sentit genèric (la recepta segons tothom per a superar la crisi). Aquí, a banda de “l’anem-a-la-nostra” dels membres del Tripartit -una malaltia incurable de la coalició que fa pensar que potser ens aniria millor amb quinze empreses privades que gestionessin per separat les competències del Govern-, es fa palés el que jo anomeno oportunisme de les mesures cool. Com és guai reciclar, ho hem de potenciar. Com a Noruega o Suècia porten temps dient als nens adoptats que són adoptats, doncs aquí ho hem de fer ja. No dubto que siguin coses importants, però fent-les i explicant-les així hi ha el risc que algú ens pregunti “calia?”.

Una cosa que em reventa dels nostres polítics és la seva dèria per fer primer teulades i no ocupar-se dels fonaments, precisament perquè les teulades fan quedar millor a la foto que no pas els fonaments. A Barcelona tenim l’exemple clar del Bicing, una magnífica idea si no fos perquè tenim una ciutat amb tot un seguit de pendents i hi ha moltes zones que encara no estan preparades per a la convivència en armonia entre cotxes, vianants i bicicletes. O l’àrea verda, un motiu de pes perquè la gent no agafi el cotxe però que resulta inútil si no tenim abans una xarxa potent de transport públic que cobreixi el territori i funcioni bé; no deu ser tan difícil -ni tan car- posar en marxa un sistema eficient si una ciutat com Curitiba -que segurament no és l’ajuntament amb el pressupost més elevat del món- ha aconseguit molts avenços simplement racionalitzant les rutes dels busos. Aquí, en canvi, posem la T-10 més cara… Molt bé!!!!… Per cert, atorgar el vot als immigrants en les municipals també està molt bé, i pot fer que la gent se senti més d’aquí. Però no crec que la integració d’aquest col·lectiu depengui només d’això, i tampoc penso que sigui just engrossar la bossa de drets d’algunes persones que no tenen cap interés en integrar-se. Però ja sabem que regular aquest compromís per llei seria xenòfob, oi?

El moment actual és d’una gravetat extrema. I perquè se’ns prengui seriosament hem d’actuar amb responsabilitat. Si no, estem perduts. Aquesta és la meva opinió.