Els meus amics saben que m’estimo la meva ciutat amb bogeria; de fet, en el bloc ja he explicitat algunes vegades aquest sentiment. M’agrada parlar d’ella. M’agrada que parlin d’ella. Em fot que la menystinguin. La trobo a faltar quan estic uns quants dies de viatge… Ahir, tornant de la feina -després d’un dia absolutament crepuscular- vaig agafar un taxi a Mitre-Avinguda Sarrià i vaig enfilar cap a Sant Andreu, perquè anava just de temps i tenia quedada de dijous amb el meu gran amic Pep. Tenia mal de cap i estava molt tensionat. Però el trajecte (14,50 euros) va resultar balsàmic. Ara us explicaré per què, estenent-me una mica més del que és habitual.

D’entrada és una mica frustrant agafar un taxi i que, malgrat que tu parlis en català, el taxista utilitzi el castellà. Però ahir -perdoneu-me- no tenia forces per a la fermesa patriòtica, i vaig canviar d’idioma ipso facto… “Bé,… Almenys la música que porta no és Ecos del Rocío…”, vaig pensar (portava M80 i sonava un clàssic del techno pop que ara no recordo: alguna cosa d’OMD, potser)… Aleshores la conversa banal del trànsit per Barcelona a última hora de la tarda; ell repetia: “A esta hora es igual el camino que cojamos, porque hay coches por todos lados. Pero si se va avanzando, el mejor camino es Mitre”. I sí, vam agafar Mitre.

Vaig seguir la conversa amb aquell home, referint-me a la relació del trànsit amb les obres de la Ronda del Mig i Plaça Lesseps. I aleshores van arribar el bons moments. No sé per què vam començar a xerrar sobre els monuments de Plaça Lesseps, i el paio em va etzibar, una mica extempoàniament tenint en compte el fil del diàleg: “Porque la gente está en contra pero por desconocimiento… ¿usted sabe qué representan las estructuras que han montado en Lesseps?”. I sí, ho sabia: “El Canal de Suez, obra precisament de Ferdinand de Lesseps”. El tio va veure que jo dominava -els anys de redactor de local, amb molts temes urbanístics en les meves mans, no van ser inútils- i la conversa es va centrar en les grans i petites obres de la ciutat: Que si Lesseps, que si Glòries, que si aquests bancs moderns que posen ara als parcs -cadiretes disposades de manera desordenada en l’espai, amb la qual cosa seus sol i no pots parlar de cara amb ningú-,… En fi, una conversa molt rica.

La carrera de taxi em va servir per desintoxicar-me una mica del dia horrible que havia tingut a la feina, perquè em va demostrar que encara queda alguna cosa d’aquell periodista que vibrava amb els temes que escrivia sobre Barcelona. El sopar amb el Pep -i la ronda de cubates posterior- també es va centrar en projectes periodístics i en la nostra professió, intensificant encara més aquesta bona sensació… Som periodistes de raça… Ens estimem la nostra professió. Però d’això ja parlaré en un altre moment… 

Tornant al tema Barcelona, resulta que aquesta setmana en Trias i l’Hereu han fet les seves conferències. No vaig poder assistir-hi, però m’imagino les línies argumentals. En Trias segurament va parlar de la manca de lideratge, del model que un dia va funcionar i ara està esgotat,… I l’Hereu de les ganes renovades del PSC per comandar la ciutat, de la seva determinació per tirar endavant els projectes actualment en curs, de la marca Barcelona,… Tots dos candidats em cauen bé. Però crec que ara ja sí que fa falta un canvi.

En Pep ho deia ahir; és necessari un relleu a l’Ajuntament simplement pel mateix motiu que esgrimia el PSC des del 1999 si parlàvem de la Generalitat: el canvi. Però no només per això. Trobo que l’equip actual de govern consistorial ja ha perdut totalment la comunicació amb la ciutadania; l’any 2005, la Imma Mayol crec que parlava de ”pèrdua de complicitat”,  però ara la cosa ha empitjorat. Exemples són: Lesseps -“Sí. Los hierros esos representan el Canal de Suez, pero posiblemente la mayoría de gente prefiere plazas más normales, con los columpios de toda la vida y una estatua en el centro…”-, els arbres nadalencs i la il·luminació sostenible de la ciutat -la crisi ja neguiteja, però més depriment era veure els carrers de nit durant aquestes festes-, els Tres Turons -ja sabem que la ciutat es va fer de vegades desordenadament, però quin sentit té ara fé un parc mastodòntic si Parcs i Jardins no arriba ni per a cuidar bé el jardinet que hi ha tot just al davant de la Biblioteca Juan Marsé, al Carmel?; parlaré dels Tres Turons més absastament, perquè el tema em toca molt a prop-, l’àrea verda a tota la ciutat,… 

Sincerament, i des del respecte i l’afecte personal que li tinc a l’alcalde -l’he entrevistat vàries vegades, abans que fos batlle, i és un tio preparat i honest-, crec que el tripartit barceloní està esgotat. Que ja toca canviar. Que la ciutat necessita que una altra gent la lideri i aporti idees noves. No sé si seran millors o pitjors, però com a mínim seran diferents (perdoneu el tòpic)… I potser Barcelona sortirà d’aquest estat pseudoanestesiat en què em fa la sensació que es troba. Ja som la millor ciutat del món. No calen extravagàncies cosmopolites buides de contingut per semblar més guais. Perquè els turistes que venen a Barcelona miren amb la boca oberta la Sagrada Família. Però si també obren la boca quan veuen engendres com els arbres nadalencs sostenibles o les cadires de disseny als parcs, no és precisament per parlar… Més aviat per riure. O pitjor: per expulsar deixalles del seu cos. No vull ser cosmopolita. Només vull tornar a sentir-me plenament orgullós de ser barceloní.