Interessant conversa de primera hora al meu despatx sobre la crisi dels mitjans de comunicació. Dia rere dia arriben noticies sobre ERO’s sanguinaris i tancaments sobtats de capçaleres. I jo, sobre això, tinc una opinió ben clara. Des que treballo -i jo diria que des que estudio- el món del periodisme està en crisi: massa professionals, pocs mitjans i, com a conseqüència d’una interpretació interessada de la llei d’oferta i demanda, sous vergonyosos i condicions laborals obscenes. Ara hi ha una crisi global. Sense precedents històrics, diuen. Però jo sóc escèptic: molts tanquen aprofitant l’avinentesa, demostrant que no es prenen del tot seriosament això del quart poder.
No es pot generalitzar -com fa algú pel meu despatx- dient que aquests ajustos són normals perquè no hi ha publicitat i els amos -pobrets, ells- no poden sostenir la factura tan elevada de sous (jajajaja) a què han de fer front. I no es pot generalitzar en aquest tema perquè això pot ser veritat si parlem d’empresaris petits i mitjans, però no hem d’oblidar que gran part dels mitjans de comunicació de primera fila que tenim (a Catalunya i a Espanya) tenen al darrera grans corporacions amb negocis diversificats o gent amb moltíssims quartos (en molts casos, les dues coses).
No recordo qui em va dir, ara ja fa molt de temps, que la majoria d’empresaris de la comunicació d’aquest país tenien -i conserven, afegeixo jo- un problema: la impaciència; és a dir, no són conscients que un mitjà de comunicació nou de trinca no comença a rutllar econòmicament parlant fins que passen mínim cinc anys (és molt estrany fotre un pelotasso). I d’on ve aquesta impaciència? De no creure que els mitjans són ‘més que empreses’, com el Barça és més que un club. De no creure en la seva funció social i en la capacitat d’influència en el poder, motiu més que suficient per deixar de vegades els beneficis en un segon pla.
Potser semblaré una mica extremista amb el plantejament que faré per tancar aquest post. Però m’és igual, el faré. Crec fermament que crear una empresa no hauria de ser fàcil. No em refereixo als tràmits burocràtics, que sí que s’haurien d’agilitar (és indignant la situació d’Espanya en aquest aspecte, molt ben reflexada per un artícle de La Vanguardia de fa uns dies). Vull dir que els incompetents no haurien de poder muntar companyies. Ni tampoc aquells que no tinguin clar el que estan creant. Perquè potser una fàbrica de suros comença a donar beneficis des del primer moment. Però un mitjà de comunicació no; esperar-ho és d’imbècils… Així que si us plau, ningú no us obliga a muntar diaris. No els munteu si no teniu fe… Avui no us poso música (ja em perdonareu).
