Crec que els catalans com a poble tenim un problema. Es tracta d’una manera arbitrària i totalment desequilibrada d’entendre l’excel·lència segons com bufa el vent. Ho pensava ahir, després de veure el Barça, quan sentia les valoracions periodístiques del partit i sumava mentalment tot el que ja s’ha dit sobre el derbi de dissabte passat. Però que consti que la reflexió que faré serveix per a d’altres facetes de la vida, més enllà de les foteses relacionades amb el futbol. Això no obstant, utilitzaré l’exemple de la pilota per a construir aquest post.
El Barça és, per resultats i joc, el millor equip del moment. Només ha perdut dues vegades a la lliga, ha fet partits espectaculars -amb banys d’aquells que fan època- i, sobretot, ha fet oblidar dos anys aboslutament lamentables. Ara, tal i com molts van preveure, l’equip està patint un lleuger declivi (lògic si tenim en compte la seva intensitat, gairebé ininterrompuda durant mig any, i el calendari, que ja s’apropa al nivell de la NBA però sense anabolitzants). I, com sempre passa amb la culerada, ja hi ha gent -animada per creadors d’opinió que o bé són malestrucs de mena o bé van directament a fer mal- que està burxant el gra i treient tot el pus (de fet, jo diria que treuen més merda de la que en realitat hi ha). “Aquest equip encara no ha guanyat res”; “Així no es guanya cap títol”; “Estan mostrant debilitat mental”; “El Madrid ens pot enxampar”;… Fins i tot vaig sentir ahir un missatge especialment vergonyós a RAC 1: “Messi pot estar començant a Ronaldinyejar“.
Arriba la meva reflexió. A banda del nostre pessimisme clàssic, és també sorprenent la capacitat que tenim els catalans de ser extremadament exigents amb segons quines coses i flexibles amb algunes altres. Sorprenent i indignant, per la relació inversament proporcional que sovint es dóna entre aquest perfeccionisme que acostumem a destil·lar i la importància dels temes en què el destil·lem. El Barça ha començat a mostrar un lleu cansament i molts ja han optat per l’escarni. Però aquesta mateixa gent no diu res del joc lamentable del Madrid, dels greus problemes institucionals que pateix, de la manera com l’Espanyol va guanyar el derbi,… Som crítics per a segons què, i en el cas del Barça no puc fer una altra cosa que parafrasejar el president Laporta: “¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal, hombre!”.
I aquesta reflexió, com anunciava al principi, serveix també per a parlar del país en general. Moltes vegades critiquem molt les coses que venen de fora i no critiquem d’altres que passen aquí. I també a la inversa: som especialment estrictes en episodis nostres i, quan es donen situacions idèntiques a d’altres indrets, ens tornem flexibles… Si volem ser coherents, tenim dues opcions:
Opció A) Que l’excel·lència fos sempre exigida de la mateixa manera, amb independència del tema tractat… Seria l’opció més noble, potser, tot i que també acabaria sent inhumana, perquè no tots els casos són iguals i, per tant, no tots els casos es mereixen la mateixa consideració.
Opció B) Que el nostre barem continués sent variable però d’una manera molt més racional. I amb això vull dir que sapiguem d’una punyetera vegada discernir entre temes importants i foteses, i que identifiquem clarament l’oportunitat del nostre judici.
Jo opto per l’opció B. Perquè a més d’una evident existència de graus -sí, hi ha temes importants i foteses-, les crítiques negatives o positives també són beneficioses, perjudicials o inútils en funció del moment en què es fan. I aquell que critica ho ha de saber… És com passa amb el tractament informatiu de la crisi: l’altre dia, en una conferència, en Pedro Luis Uriarte (exBBVA) es mostrava enfadat pel tractament excessivament alarmista que estan fent els mitjans de la crisi, quan ja s’estan donant noticies bones que fan pensar en una remuntada segura a dos anys vista (la baixada dels tipus, un IPC sota mínims). L’alarmisme crea desconfiança i mal rotllo. Repeteixo: “¡¡¡Que no estamos tan mal, hombre!!!”.
