Aquest diumenge l’Avui ens oferia una entrevista amb en Joan Carretero, prova fefaent que el doctor de Puigcerdà (nom que podria perfectament utilitzar-se per a fer un còmic sobre el moment polític que estem vivint) està marcant el ritme de la política catalana. Tot i que alguns s’entestin a dir que l’exconseller és un personatge insignificant, la realitat és que el seu discurs ha remogut consciències; unes han reaccionat amb un sarcasme la parcialitat del qual resulta un punt decepcionant, d’altres veuen en l’onada de Reagrupament una oportunitat d’obrir les finestres i airejar el piset. Llegint la conversa de Carretero amb la Sandra Arenas encara hi ha moltes incògnites per resoldre. I sí, a mi hi ha coses que m’agraden i coses que no tant.

M’agrada que per una vegada a la vida hi hagi una persona que deixi els complexes a casa i parli ben clar. Coincideixo amb Carretero en identificar la necessitat de dinamitar el mapa polític català i deixar-se d’ambigüitats. Que ara és el moment de girar les cartes i ensenyar-les. Que tots ens hem de mirar a les cares i dir clarament què volem ser de grans, una cosa difícil de fer amb un sistema de partits pervertit. Disposar d’una classe política segrestada per una estructura pública que sembla més aviat una oficina de recol·locació és un llast que condueix a la politiqueta i el regat en curt per interès propi, no al servei a la comunitat.

Coincideixo també en identificar la independència com l’única sortida possible. Alguns, per inocència -encara es pensen que l’Estat espanyol rutlla- o bé per covardia -no tenen nassos de dir obertament que prefereixen Catalunya al si d’Espanya-, diuen que el problema catalán té encara una solució no secessionista. Però resulta que Catalunya ja ha posat sobre la taula una solucio d’aquest tipus, anomenada Espanya plural i acceptada fins i tot pels indepedentistes -abans de perdre completament el nord-, i aquesta solució, com remarca convenientment Pasqual Maragall a les seves memòries, no ha estat acceptada per l’establishment madrileny.

Dit això, he de dir també que no m’agrada la brusquedat amb què de vegades parla l’exconseller. Ell és clar, com ja hem dit, però ho és fins i tot massa, i crec que aquest és un dels seus hàndicaps. Perquè el discurs que surt del cor moltes vegades és un torrent descontrolat que frega la violència. No crec que sigui bo parlar tant de bàndols -d’unionisme i independentisme (dues paraulotes ben lletges, dit d’altra banda)-, ser marcadament despectiu amb la ciutat, o plantejar escenaris apocalíptics en cas que es doni qualsevol dels governs possibles -aquesta posició enrocada pot ser mal vista per aquell electorat sobiranista que no hagués vist del tot malament un govern CiU+ERC, o, en el cas més demagògic, identificada com una mica antisistema-. A més, tampoc no fa massa cosa per la transversalitat menystenir la Casa Gran d’en Mas, crec.

Ja ho he dit en posts anteriors: l’independentisme mai no ha estat en una situació tan bona com l’actual. Les seves perspectives de creixement són fabuloses. Però si volem assegurar aquest creixement hem d’aconseguir bastir un discurs independentista fresc, amb un argumentari renovat. Molts arguments són els de sempre, però hem d’explicar-los i vestir-los lingüísticament d’una manera que puguin ser digerits sense cor agre per un estomac que fins fa poc menjava d’altres coses. Accepto que aquests tipus d’estomacs de ben segur no compren l’Avui, de moment. Però també és ben cert que la societat de la informació dificulta molt fer discursos segmentats, perquè cada vegada hi ha més altaveus que es fan ressó, més gent disposada a tergiversar el que es diu i, sobretot, més audiència saturada d’aquesta informació, sovint superficial i dirigida. Així, la bola es fa més gran, cosa dolenta si no calculem molt bé el que diem. 

Reagrupament es troba a les portes d’un punt d’inflexió. Pot ser una onada imparable o una anècdota. Però tot depèn, des del meu punt de vista, de l’estratègia -sobretot comunicativa- que utilitzi el doctor Carretero a partir d’ara. No dic que hagi de deixar de ser desacomplexat. Però sí que crec que ha de modelar una mica el seu discurs i fer-lo venedor. Perquè l’Obama no parla de ”perpetuar el lideratge dels Estats Units al món”, sinó del “renaixement de la llibertat”. O el Kennedy va dir en el seu moment “ich bin ein berliner“, en comptes de confirmar sense cap mena de metàfora que els Estats Units es mantindrien a la capital alemana al preu que fos per aturar el comunisme. Tot vol dir el mateix, però no sona igual. I la musiqueta és un aspecte clau perquè un discurs tingui l’efecte desitjat.

Doctor Carretero: Té els arguments vàlids. Té la raó. No els emboliqui amb paper de diari, pecant de realista. Sigui pràctic també en això i aprofiti el potencial de molta gent que està en el seu mateix vaixell, que està preparada, i que, no sense esforços, seria capaç de reescriure aquest projecte que ja està pensat però que sempre ha estat difícil d’explicar. Emboliqui el nostre futur amb paper maco i un llaçet vermell. Ara més que mai és important a parts iguals allò que es diu i la manera de dir-ho.