(Tercera part del discurs fictici d’un futur President de Catalunya)

Molt sovint, els sectors contraris al desenvolupament ple del país basen la seva estratègia de menyspreu en una denuncia de sectarisme, d’intransigència, d’impermeabilitat respecte a les crítiques o les visions contràries, d’actitud molt beligerant i feridora envers l’imaginari espanyol. Tot això és fals, no cal dir-ho. Sempre pot haver-hi actituds equivocades, a tot arreu n’hi ha. Però ni molt menys són majoritàries… Ara bé, no hem de perdre el temps entrant en aquest debat, perquè precisament fem això: perdre el temps.

Catalunya no es formula des de la negació. S’afirma, incloent el millor de les diferents visions de sí mateixa que existeixen. No es formen capelletes. No es nega la catalanitat de ningú per la seva idea de país. Som conscients que Catalunya és una mescla. Un còctel magnífic de molts ingredients que canvia cada dia, per millorar. Com qualsevol altra comunitat humana, dit d’altra banda. Que ningú es cregui la demagògia que s’acostuma a fer sobre això. Ningú patirà el buit en aquest país. No hi haurà policies polítiques que demanin els papers al carrer i et detenguin si no parles català. No hi haurà trens de deportats direcció Guadalajara. Són exemples molt gruixuts, sí (tot i que alguns irresponsables espanyolistes diuen això i coses pitjors). Però l’exageració és molt útil per denunciar la ridiculesa de certs retrets que rebem.   

El país no exclou: vol el màxim de gent possible al seu si. El país es reivindica com a projecte de futur, de més futur. Més sostenible per a la nostra comunitat i també per a les comunitats veïnes. Perquè Catalunya -i perdoneu la metàfora futbolística- no pot marcar gols per a Espanya si la fan jugar d’extrem esquerra. I tots els entrenadors que han passat per la seva banqueta no han canviat mai d’opinió en aquest sentit. Catalunya, sense desitjar cap mal al seu antic equip, reclama molt més protagonisme. Si no, no prosperarà com a professional. I Espanya tampoc no progressarà com a conjunt, perquè al final sempre dependrà de salvar els trastos amb les individualitats. 

Un discurs molt vell deia: “El que és bo per a Catalunya, és bo per a Espanya, i viceversa també”. I és veritat, però no per les raons que es posaven a la taula aleshores, que buscaven justificar l’autonomisme. És precisament la independència de Catalunya el que seria bo per a totes dues parts. Nosaltres ens treuríem una cotilla que ja escanya massa i ens bloqueja com a regió pròspera. I a Espanya, sobretot a certes regions, s’acabaria amb la temptació de viure en la subsidiarietat i s’intensificarien la innovació i el dinamisme. En definitiva, es generaria competitivitat, cosa que mai no pot ser mal rebuda en el lliure mercat.

Diuen, amb to apocalíptic, “Espanya se rompe”. I sí, és evident que el futur del projecte Catalunya implica que es trenqui, administrativament i política. Però que ningú no faci demagògia amb aquest tema, perquè el comerç lliure a escala global seguirà existint, la lliure circulació de persones pel territori comunitari no s’invalidarà, el castellà seguirà sent llengua cooficial per als catalans, se seguirà celebrant la Feria de Abril a Can Zam si hi ha gent que ho vol,… I Espanya, encara que canviada -evolucionada, diria jo-, seguirà tirant endavant. L’única diferència serà que tindrà un estat més de veí. Un estat que fins i tot podrà ser amic en certes qüestions, perquè de ben segur que hi haurà força interessos coincidents; d’entrada, els catalans volem ser independents però no volem deixar de fer negocis. I s’entén que els espanyols, que són gent intel·ligent, tampoc no ho volen això.

Cal remarcar-ho: la trencadissa no és destructiva. L’objectiu és reciclar-se. Reformular-se i millorar. Perquè si ens mantenim com fins ara, la cosa seguirà anant malament, i fins i tot encara podria empitjorar. I això no és ser apocalíptic: és ser realista. La realitat és que les tensions eternes Madrid-Barcelona són ja insostenibles i ens col·lapsen a totes dues parts: ens fan pitjors. En quant a nosaltres, el dinamisme de Catalunya porta uns quants anys ressentit, i això fa que la nostra població no pugui rebre la resposta que mereix per part del seu govern en forma de serveis públics, i que la nostra economia en conjunt no pugui passar de la tercera velocitat. En quant a Espanya, la ressistència a augmentar l’autogovern de les regions la fa anar a mig gas, molt més lentament. Si Catalunya volés, revifaria. I Espanya també; potser patiria un shock psicològic-polític, però immediatament després gaudiria d’un autèntic revulsiu econòmic a escala global que possiblement facilitaria aquell canvi de model productiu que tots els experts reclamen.

Reivindicar Catalunya (I)

Reivindicar Catalunya (II)