La victòria dels Lakers ha suposat que un veí nostre que va emigrar cap a les Amèriques sigui el primer nascut en aquesta terra que té l’anell de campió de la lliga de bàsquet més prestigiosa del món. I faig aquesta frase tan llarga precisament per no utilitzar cap de les expressions tòpiques que han omplert diaris i espais d’esports dels informatius televisius i radiofònics. El primer espanyol o el primer català? Intentaré ser acurat, professionalment i patriòtica.
Evidentment, el periodista que veu el món des d’una perspectiva “hispanocèntrica” diu que Gasol és el primer espanyol de la història que es posa l’anell. Per contra els mitjans catalans obvien aquesta realitat, s’apropien del fet i diuen que el santboià és el primer català de la història i bla bla bla. No senyor. No fem cap favor al nostre país si no comencem a parlar amb propietat d’una punyetera vegada.
Què vull dir? Doncs que Pau Gasol és el primer català i és el primer espanyol que guanya la NBA; les dues coses, sobretot si filtrem la noticia amb el prisma sobiranista. Perquè en Pau és nat a Catalunya (i per tant és català) però se sent d’Espanya (i per tant és espanyol). Negant aquesta segona realitat hem d’adonar-nos que no ens fem cap favor com a país i amaguem informació rellevant, quelcom no massa ortodox des d’un punt de vista periodístic.
L’independentisme es troba en el millor moment de tota la seva història. Precisament per això s’ha de desterrar el maquillatge que en d’altres èpoques asserenava el cor perquè feia pensar que vivíem en un estat (i no en una regió). Catalunya també la conformen persones que no volen abandonar Espanya, i negant-ho només donem arguments als enemics i camuflem el conflicte. Doncs no. El conflicte existeix i, si bé hi ha catalans que se senten espanyols, també hi ha molts catalans que no s’hi senten.
Des d’un punt de vista informatiu, dir-ho tot –i diferenciant: “primer català” i “primer espanyol”- també va una mica en la mateixa línia; fem evident l’existència d’una diferència entre una cosa i l’altra: ser català no equival a ser espanyol, i si algú se sent les dues coses està evidenciant el seu posicionament en el conflicte. Els professionals del periodisme hem d’entendre que sent primmirat amb temes com aquest també estem contribuint a construir el marc comunicatiu d’un país normal. Veure i explicar el món des de Catalunya no ha de significar amagar allò que no ens agrada.
PS: Aquest bloc està molt poc mogut últimament, i per això he de demanar-vos excuses; l’activitat laboral no em permet actualitzar-lo com m’agradaria… Espero que la meva vida canviï aviat i pugui tornar al ritme que era habitual.
