Les vacances s’han extingit i ja tornem a ser-hi, amb la rutina habitual: americana, corbata i suor… El descans ha anat d’allò més bé. Hem passat tres setmanes a Calafell, i millor que en un balneari: sol, platja, becaineta, premsa (llegida amb calma), pinyes colades i el rellotge enterrat. I és que enguany havíem deixat el viatge per al principi, cosa que ha permès acumular molts dies d’aquest “no-fer-res” que comentava –i que tant m’agrada- en l’últim tram. L’excursioneta a la Côte d’Azur prèvia també ha resultat força interessant… De fet, en aquest post inaugural del curs vull reflexionar sobre diferents pensaments que van anar sorgint a mesura que avançava el viatget per la Riviera francesa.

Vam parar a Cannes, seu del famós Festival de Cinema i possiblement una de les ciutats més famoses de la zona. Des d’allà, ens movíem cada dia per a veure racons interessants: els poblets dels Alps Marítims, els ports propers, Mònaco… En resum: tampoc n’hi ha per tant. Vull dir: hi ha llocs macos i llocs que no ho són tant, com a tot arreu. I de fet és en aquest punt sobre què vull que pivoti aquest post.

La Riviera francesa no és, des del meu criteri, un lloc únic –entenent únic com a meravellós-. No és com aquelles illes del Pacífic que es veuen en els reportatges de viatges, amb aigües d’un blau llampant i sorres blanques com el sucre. Niça és molt maca, per exemple, però el seu litoral és de pedres. Villefranche-Sur-Mer també és un poblet força cuco, però la seva platja és més estreta que la de Sitges i té (almenys aquell dia tenia) un munt d’algues.

Què té, doncs, la costa del sud de França? Nom… Té una fama que els francesos han sabut alimentar durant anys i panys, i que els demés ens hem empassat sense badar boca. Insisteixo: és un lloc molt poc especial. Sí, hi ha molts rics, amb els seus cotxes espectaculars i els iots. Sí, quan es fa el Festival de Cinema hi van totes les estrelles. I sí, els famosos acostumen a tenir un lloc on parar. Però puc trobar un símil català i/o espanyol per a cada vila d’aquesta zona sense que la comparació grinyoli.

Cannes? Un Salou amb l’aigua del mar més bruta, trossos de platja privatitzats (!!!) i uns quants hotels de superluxe. Niça? Roses amb aeroport i alguns edificis un punt més “històrics”. Mònaco? Benidorm encabit en dos kilòmetres quadrats de litoral (i ara, a sobre, es veu que estan parlant amb enginyers de Dubai per guanyar terreny al mar). Anar a la Riviera m’ha demostrat que els francesos també tenen els seus Llorets, però la diferència és que ells els venen com si fossin pedres precioses. Nosaltres, en canvi, parlem de Lloret i ja pronunciem el gentilici amb un punt de fàstic, deixant clar que el veiem com un lloc de borratxeres en particular i “horterisme” en general –veient l’altre dia una fotografia de la platja de Lloret de Mar, amb les seves aigües (aquestes sí) cristal·lines, reia amb la ironia.

Els francesos (i molts dels nostres veïns que admirem, perquè pensem: “com han prosperat!”) pinten el seu producte amb el vernís del prestigi; nosaltres, tot i tenir sovint una millor qualitat (el Roc de Sant Gaietà o Sitges, i ho dic seriosament, no tenen res a envejar al mític Saint-Tropez; bé, sí… els vaixells privats de gran eslora), la degradem i la venem a preu “de saldo”. Allà, per exemple, qualsevol restaurant per petit que sigui té una única fórmula econòmica equiparable al nostre “menú”: el plat del dia. És una ració més gran, correcte, però és un únic plat, no inclou aigua ni postres i val al voltant dels 15 euros. A casa nostra, per pocs euros més pots fotre’t unes bones tapes de peix pescat la matinada anterior a un restaurant de platja, bevent un bon vi blanc fresquet (Petit Caus, per exemple). Allà, el vi va apart i, si no demanes un de 30 euros l’ampolla –mínim-, és el típic mata-rates que aquí venem –per decència- en Tetra-Brik (un dia vaig arribar a pagar sis euros per una copa d’un líquid infecte que no vaig poder ni acabar-me). Però com que és francès ho trobem excel·lent. Tant se val que, com em deia un nou amic que tinc, un cava Torelló de màxima qualitat costi al voltant de 30 euros a la carta d’un restaurant: el que de debò és apropiat per a celebrar qualsevol cosa, encara que costi més del triple, és el champagne Moët…

Critiquem els francesos per xovinistes, i sovint ho són. Però nosaltres, fugint del narcicisme exacerbat propi dels veïns, fem tot el contrari, i això tampoc no pot ser bo. Tenim una costa magnífica i uns indrets que podrien ser l’enveja de tot Europa… O no tenim uns Pirineus fantàstics, equiparables als Alps? O poblets com Besalú, que són com a mínim tan macos com Eze o Biot? O ports de pescadors tan espectaculars com Calella de Palafrugell? O llocs únics i especials com el Delta de l’Ebre? Perdem com a país quan amaguem aquesta realitat i de la més coneguda a fora –Llorets, Calelles del Maresme, Salous i tota la pesca- només sabem destacar els  defectes.

Perdem com a país també quan trobem malament que al centre de la ciutat es cobrin preus alts als establiments de restauració. Quan ens sembla bé que el mix “paella+sangria+postres+pà+xupitos” s’ofereixi a una tarifa tirada, o que els anglesos vinguin a Barcelona a fer comiats de solter. Quan ens posem contents perquè tenim aeroports en què predominen les aerolínies low cost (Parèntesi: es diuen low cost perquè són barates, i allò que és excessivament barat i accessible té el risc de ser poc respectat: com està tirat anar a Catalunya i jalar allà, i a més pots comprar beguda bé de preu a qualsevol venedor ambulant, doncs podem colar-nos al metro, anar sense samarreta pel carrer, fotre’ns rots en públic o cridar com un energumen en un espai públic compartit).

No parlo de passar d’un turisme eminentment barat  a un turisme elitista. Ni de ser tan xovinistes com els francesos. Crec que hi ha un punt intermig que, si no se sobrepassa, és acceptable per al turista que visita Catalunya amb l’objectiu de conèixer de prop el llegat dels Jocs Olímpics a Barcelona o l’obra de Gaudí. No deixarien de venir, si el que venen a veure realment paga la pena. I realment la paga; ho sabem, només es tracta de dir-ho. No hem de confondre cosmopolitisme i multiculturalitat amb motxilles, polls i alcohol de baixa qualitat consumit en quantitats industrials. Qui vulgui això que ho busqui, a tot el món es pot trobar. Però no ho hem de posar en safata com a plat principal, perquè aleshores el turisme majoritari és de baixa qualitat (i, com a resultat, no gasta). És el turista de polo, bermudes, nàutics i ulleres de sol el que interessa: és la classe mitjana que es deixa els quartos -moderadament- i que, quan torni a casa, podrà explicar que ha conegut la cultura d’uns paios, els catalans, que tenen un país fantàstic del qual se senten molt orgullosos.