Era febrer del 2005. Jo treballava de periodista polític i m’havien encomanat entrevistar el President del Parlament, càrrec que aleshores ja ocupava Ernest Benach. Encara que pugui semblar mentida a dia d’avui, en aquells temps el tema estrella ja era l’Estatut. I Benach em va dir una cosa que finalment va titular la peça: “Si ho fem bé, a Madrid no tindran ni mitja excusa”. Sí? Segur?

Quan vaig entrevistar el President del Parlament al seu despatx, el projecte de llei s’estava cuinant en comissió parlamentària –a unes dependències properes a l’oficina de Benach, per cert- i les pàgines del diari recollien cada dia les batalletes entre partits pels diferents capítols del redactat; que sí drets i deures, que si el terme nació,… Era una època de gran efervescència… De fet, la preocupació durant aquells dies era un possible veto de Madrid al text abans que arribés al Congrés de Diputats. És a dir, que ens tombessin l’Estatut per la via Ibarretxe. Preocupava que tot es quedés a les beceroles.

Finalment, això no va passar. Els parlamentaris catalans van tenir el seu moment d’èxtasi el 30 de setembre, amb Segadors a l’hemicicle –i humitat de parts impúdiques en molts casos-, i CiU va deixar tothom –bé, ERC, perquè ICV és “l’eco dels socialistes”-  amb un pam de nas, segellant un altre pacte amb Madrid. Després de la “jugada mestra” d’en Mas (va passar pel restyling de la Comissió Constitucional -la del Ribot d’en Guerra-, amb el beneplàcit vergonyós d’un PSC que va tornar a presentar les mateixes esmenes que el Parlament havia tombat la tardor anterior) finalment les cambres baixa i alta van acceptar l’Estatutet (Estarlux o Estafatut, segons la cultura popular). I aquest, sotmès a referèndum, va quedar definitivament aprovat.

En Benach m’ho va dir: “Si fem les coses bé, a Madrid no tindran cap excusa”. Des d’un punt de vista procedimental, tot s’ha fet bé: comissió parlamentària, votació al Parlament, presentació al parlament espanyol, aprovació en aquesta instància i referèndum. Fins i tot el text havia estat preredactat per l’Institut d’Estudis Autonòmics (que presideix un reconegut jurista constitucionalista) per evitar discrepàncies amb la carta magna espanyola, i filtrat en acabar pel sedàs d’un òrgan, el Consell Consultiu (actual Consell de Garanties Estatutàries) -raó d’ésser del qual, per cert, serà posada en dubte molt seriosament per una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional: de què serveix tenir un “rastrejador” d’inconstitucionalitats si després aquestes inconstitucionalitats es poden cuinar?.

A Madrid han trobat excusa. S’equivocava, President… Algú em podrà dir que les coses no s’han fet del tot bé, i convindria que ha existit molt joc brut i la utòpica unitat dels partits catalans ha estat una vegada més determinant (Parèntesi: Jo personalment diria que les coses no s’han fet bé perquè ens hem quedat massa curts, però queda clar, tal i com han anat les coses, que si haguéssim estat més agosarats, a Madrid tindrien excuses per fins i tot enviar-nos els tancs). Les espanyes han trobat els seus “peròs” durant tot el procés, i la sentència del TC tanca el cercle. Perquè l’Estatut, prèviament escapçat, rebrà el coup de grâce amb el dictamen judicial, i això, sumat al nou (?) model de finançament pactat (?) recentment, farà que Catalunya es trobi més o menys en la mateixa situació nacional de fa sis anys.

Ara, la polèmica és la manifestació contra la sentència del TC: Es fa abans? Es fa després? És una pressió inacceptable al poder judicial? La Constitució està per sobre de tot? En la meva opinió, aquest episodi torna a concentrar l’essència de l’enfrontament Catalunya-Espanya. Aquí, desunió de tots. Allà, matrimonis de conveniència, tot i que en d’altres moments del dia es llencin els plats pel cap, i negació obscena de qualsevol principi democràtic (En quin país del món seria il·legal manifestar-se contra una decisió que no es troba acurada? Quin estat  prohibiria sortir al carrer per denunciar un sainet, el final del qual és previsible, que està suposant la vexació més absoluta d’una llei fonamental d’aquella societat que l’ha votat?). Aquí, excessiva preocupació per les formes i per com fer arribar de la millor manera possible un missatge de rebuig davant d’un atac frontal; no toca dir que no ens agrada que ens ataquin, sinó defensar-nos, i la defensa més efectiva és la instintiva, la que surt naturalment. I allà ens ataquen ferotgement sense que importin les formes, perquè l’objectiu és molt més important. A Espanya es pot trobar lògic pactar un govern ideològicament incomprensible –a priori- per desallotjar un partit del poder. A Catalunya hi ha alguns que no volen pactar entre sí perquè tenen una opinió diferent sobre Mao Tsé Tung. I no pactaran, encara que el país necessiti d’un acte de generositat màxima en aquest sentit. That’s the way it is…. (Tribut a Walter Cronkite).