No, no m’he tornat boig de cop. No faré un post mode cosmopolita, defensant la importància que l’Estatut aguanti perquè Espanya tingui sentit com a projecte -malgrat que sigui així, certament-. Intentaré, en canvi, analitzar des d’un altre punt de vista les últimes fases que estem vivint –i que s’albiren- en aquest vodevil esperpèntic.

Tal i com ja he comentat en posts previs, Catalunya va prendre el procediment espanyol per a fer lleis i l’ha seguit fil per randa, havent sotmès l’Estatut a diferents sedassos -preventius (Institut d’Estudis Autonòmics, Consell de Garanties Estatutàries) i agressius (el famós ribot)-. La constitucionalitat del text, per tant, ha estat sempre un aspecte molt cuidat (Parèntesi: Si realment vols canviar el marc de relacions entre dues comunitats humanes, probablement hauràs de trencar certes normes que regulaven fins aquell moment el marc esmentat).

Malgrat la meticulositat descrita, la constitucionalitat de la llei orgànica s’ha posat en dubte (diuen que per interessos partidistes, però jo estic convençut que ha estat per interessos de país). I, segons informen els mitjans més fiables, el tribunal que ha de dictaminar si aquesta llei s’ajusta a la Constitució espanyola o no podria utilitzar les tisores de manera quirúrgica en aspectes clau del text; és com si tallem el tendó d’un dit: és un petit tall però no podrem moure el dit.

Així doncs resulta que una llei orgànica que ha estat revisada amb lupa pels poders legislatius català i espanyol i per organismes independents (però oficials) pot ser –encara- paper mullat. A Espanya potser no identifiquen la gravetat del cas, però realment és molt greu, perquè demostra una vegada més que les classes polítiques catalana i espanyola no tenen autoritat. Que l’estat podria perfectament funcionar sense polítics, perquè la interpretació esquizofrènica de la llei pot justificar qualsevol barrabassada.

Espanya quedarà afeblida –més- amb la retallada constitucional de l’Estatut. Es demostrarà que les lleis poden ser vulnerades amb l’empara de la llei (!!!). Tant és així que algunes persones insinuen ara –de forma absolutament incoherent, afegiria- que no hem d’acatar la sentència: així que acceptem totes les regles del joc, seguim tot el procediment establert i ara, després d’adonar-nos que ens han pres el pèl (sis anys després, recordo), no hem d’acatar una sentència que era previsible –o, com a mínim, possible-; aquesta gent , una de tres: o té mal perdre, o té un excés evident de neurones sedentàries -i ens han fet perdre el temps, m’atreviria a dir-, o no té cap interès per l’avenç nacional del país -i ens han fet perdre el temps, insisteixo.  

Malauradament, amb les reaccions que estem podent llegir i sentir, hi ha més possibilitats que la nostra classe política estigui enquadrada en una de les dues últimes categories descrites. No crec que sigui de democràcia seriosa que una llei orgànica en vigor pugui ser escapçada a posteriori, i trobo surrealista que algú pugui acceptar-ho sense badar boca. Què vol dir “l’Estatut és una llei orgànica però també és un pacte polític” i “acatarem la sentència però proposarem revisar el pacte polític”? Sis anys després he descobert que el nostre Estatut no només és un text legal –de fet aquesta faceta resulta que era de les menys importants- sinó que, com una navalla suïssa, és més coses: un pacte polític, una constitució… fins i tot un fantàstic llibret per falcar la taula. No senyors. L’Estatut és una llei espanyola. Una llei revisada de l’A a la Z, i vàries vegades. Una llei votada vàries vegades pel poble català (per delegació i directament).

Un polític que és diputat (per tant legislador) ha de defensar la constitucionalitat de l’Estatut, si realment està convençut que l’ha escrita bé; pot ser que hi hagi certes puntualitzacions de redactat, però no es pot tocar ni una coma de l’essència. En aquest sentit, celebro que com a mínim el Govern també hagi dit que l’Estatut és constitucional. També, com a govern (i part de l’Estat que és, mal que em pesi), ha d’acatar la sentència. Però no ha de tornar a parlar amb ningú per “refer el Pacte d’Estat”. Almenys si es creu la democràcia espanyola. Arribats al punt en què ens trobarem, només hi ha dues opcions: o es torna a presentar a Madrid l’Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre immediatament després de la sentència del TC, o es trenquen relacions i es declara la voluntat d’independitzar-se si no s’afronta un canvi profund del marc legal vigent a Espanya. No cal parlar res… I per a la segona opció –la que seria més rendible, des del meu punt de vista-, encara que sembli contradictori, el vent bufa a favor. Tal i com titulo: Estatut retallat, Espanya afeblida.

 

PS: I una altra cosa… Si us plau, senyors polítics, prou d’opinar sobre què ha de fer la societat (si manifestar-se abans, després, durant, d’esquenes o en pilotes). En un país lliure i democràticament avançat, com ja he dit moltes vegades, la gent pot manifestar-se com li roti (mentre no sigui violentament o defensant posicions que vagin en contra els drets humans). És problema dels poders públics si se senten o no pressionats.