Llegir el diari en aquest país és com viure en un bucle temporal. Canvia la pell, canvien els músculs, canvien els òrgans, però no canvia l’esquelet. Les pautes són les mateixes. Els companys de viatge també. L’actitud dels diferents partits catalans enfront la possible retallada de l’Estatut certifica que tot canvia i, alhora, tot segueix igual. Les mordasses dels nostres polítics priven massa, i això perjudica el país.

El PSC va arribar a la Generalitat perquè es va declarar catalanista i va posar al capdavant de la nau una figura propera a aquest imaginari. La figura ja ha estat convenientment triturada, encara que la flaireta catalanista l’hagin volgut mantenir, ja sigui conservant alguns representants de la ceba en el consell executiu o perpetuant la senyera allargada que penja de la seva seu central al carrer Nicaragua de Barcelona. Això no obstant, el PSC mai no ha deixat de ser un partit federat amb el PSOE. Això els lliga (volen que els lligui) i deriva en una determinada defensa de l’Estatut. Una defensa que, malgrat alguns escarafalls i una pirotècnia de vegades excessiva, és tèbia: ells són d’ànima espanyola, no creuen que el sistema espanyol funcioni malament i saben que tensar la corda posaria en més problemes el seu amic Zapatero (qui, no ho oblidem, té al seu govern membres del consell nacional del PSC).  

En quant a CiU, teòricament es troba en una posició més còmoda, perquè en l’oposició es pot dir pràcticament tot amb una impunitat gairebé total (tenint en compte la memòria de peix que tenen els nostres mitjans de comunicació). Però no poden, perquè l’Estatut aprovat en referèndum és fill d’ells i saben que qualsevol resposta contundent –i lògica- a una retallada del TC significaria segurament enrocar-se en posicions més maximalistes. La via pactista –la seva de tota la vida- s’ha demostrat un autèntic fracàs i ara, quan el govern proposa (en cas que el TC sigui sanguinari) recuperar competències a través el 150.2, tampoc no poden dir que és una bajanada perquè ells han invocat aquest artícle durant més de 20 anys. Encara que a CiU siguin conscients que el mètode “d’anar esgarrapant” no funciona, no poden dir-ho: ha estat la seva recepta, fins i tot amb l’Estatut, i seria reconèixer que han fracassat.

I què dir dels convidats de pedra? Primer ERC. Els cas dels republicans és el més grotesc, potser; deuen necessitar una ració generosa de vàliums cada dia per no esclatar, però at last no ho fan. Saben que ara, si estiguessin a l’oposició, podrien reclamar la tornada a l’Estatut del Parlament sense que ningú els pogués dir pràcticament res. Però governen en coalició. Governen amb el PSC, havent acceptat la gestió del marc estatutari que ells (o la seva militància, millor dit) no volien. Per això han de callar, arrenglerar-se amb el President Montilla o, com a màxim, demanar una manifestació de protesta. Han de cuidar molt bé allò que expressen perquè, per molt que diguin, no confien en el seus socis; deuen sospitar que, si són més destroyers, acabaran a l’oposició després d’uns comicis anticipats (amb el govern que sigui). I la moqueta és la moqueta.

I Iniciativa? Aquests potser són els més divertits, perquè la irrellevància electoral que els caracteritza els permet fer discursos tipus “recerca de la felicitat” d’aquells que serveixen perquè un nen finalment es rendeixi i dormi plàcidament. A banda d’en Saura, que ara pujoleja amb el descobriment de la “Carta Vélez constitucional” (el 150.2 que ja hem esmentat), el partit ecosocialista assegura que potser hauríem d’anar a l’estranger a denunciar l’Estat espanyol… Són esclaus d’un esnobisme progre que ja no és moda, perquè qualsevol persona amb un mínim d’intel·ligència i maduresa sap en ple segle XXI que les peculiaritats del nostre món real no són o blanques o negres. I no vivim en una pel·lícula de Walt Disney en què si l’Estatut és escapçat, cridem a Súper UE i ella vindrà a salvar-nos, perquè la nostra causa és justa i això és suficient. El món és complex, té matisos, i el seu bon funcionament depèn de moltes més coses que el salvament de la balena blanca o els tomàquets “que saben a tomàquet”. I quan s’adopten segons quins tipus de discursos, es corre el risc d’acabar-ho frivolitzant tot (deixant la consciència ben tranquil·la, això sí).

En resum, els partits polítics catalans són esclaus de la seva història i de les seves paraules. Això els immobilitza. Aquesta és la seva mordassa, i és una de les raons perquè el procés de l’Estatut ha estat un autèntic fracàs. Tots tenen hipoteques. Tots tenen fantasmes amagats. I tots tenen ganes de poder, quelcom que s’ha demostrat incompatible amb les aspiracions del país. Per això cal que la societat s’alci i cridi el que vol, ja sigui manifestant-se, a través de l’associacionisme o de la manera que pugui imaginar. No ho sé exactament. Però el show aquest que estem vivint ha de servir per alguna cosa més que per rescatar la frustració catalana, tòpica però molt real. La societat i alguns nous polítics tenen un avantatge: encara són amos dels seus silencis. I això significa que encara tenen molt a dir.